El racó dels meus somnis

Diumenge passat havia quedat amb una colla d'amics per fer la sortida de sol a la costa, les temperatures eren molt baixes, al termòmetre de casa marcava -7º!! a les 5:30 del matí, buff quina mandra!!!! Desprès del cafeto, carrego el cotxe i cap al lloc acordat. Tot i que hi havia molt poca claror, es veien perfectament totes les estrelles, el que presagiava una avorrida i monotonia sortida de sol, el meu cap anava dient: "Valguem Deu, on vaig amb aquest fred i a aquestes hores..." però encara que fos només per saludar als companys (que en tenia moltes ganes), vaig acudir a la cita. Vàrem tenir temps de fer 3-4 nocturnes amb un cel ben seré, que una onada, em cobris pantalons i botes fins a genoll!!! I quan semblava que no gaudiríem de cap cel espectacular, taxant.... sense dir res, vàrem parar de parlar i tant jo com el Gorka, i corrents cap a la vora del mar, buscant ràpidament un primer pla o un enquadre interessant... dons el cel havia canviat de cop, deixant de

No!! No es tracta de cap incendi, faltaria mes!!! Es la primera posta de sol que vaig veure i fotografiar a Madagascar, concretament al bosc humit (selva) d'Andasibe - Mantadia, acabàvem d'arribar i mentre els companys estaven desfent les maletes, vaig decidir anar a inspeccionar el terreny, prop de les 5 de la tarda, hora que es ponia el sol cada dia, i a la part mes alta del lloc on estàvem vaig poder capturar aquesta i altres similars instantànies d'una espectacular posta de sol, acolorida i violenta com poques, junt al amic Borja , que va tenir la mateixa idea, per poder acabar de treure-li els colors, vaig muntar un filtre degradat de tres passos, que em va permetre igualar les llums i "saturar" el colors del cel sense perdre el verd de la selva. Va estar un bon presagi i un bon punt de partida per l'increïble viatge que ens esperava. Espero que us agradi!

Normalment no dedico aquest bloc a fer "propaganda" de ningú, per això l'entrada d'avui es especial, va dedicada a dos mestres de la fotografia astronòmica, el Jordi Busqué i el Manel Soria , que junts formen Celístia , entitat que ahir va organitzar una ponència sobre fotografia de paisatge a Barcelona i es la meva manera de donar les gràcies per haver dut a terme un acte com aquest, amb ponents de qualitat i desinteressadament, és a dir DE FRANC!!! o GRATIS!!! encara que soni malament. No cal dir que va estar un èxit i una gran aportació a la fotografia de natura, és una llàstima que no hi hagin més sovint actes com aquest, que a més ens serveixen per trobar amics i coneguts que fa temps que no veus i amb qui et sents molt proper. Així que, la fotografia d'avui, de l'ermita de San Juan de Gaztelugache, nocturna, plena d'estrelles i únicament il·luminada per la lluna i per un parell de cops de llum del far que queda a la dreta de l'illot, una de

Veient el títol es podria pensar que estic parlant d'Islàndia, però no, aquest cop es tracta del nostre Pirineu, concretament instants abans de la segona sortida de sol de 2011, el lloc, un petit estany on em pensava veure-hi el reflex dels primers rajos de sol banyant els cims propers, però la sorpresa, va estar, que el vàrem trobar glaçat, si glaçat!! Dies enrere ja hi havia estat prenent vistes i localitzacions, llavors em va semblar que amb la poca neu que hi havia i les temperatures no exageradament baixes, el gel s'hauria fos, però aquest punt no el vaig encertar, tret d'aquest detall, si que vàrem poder assistir a la "segona part" del meu objectiu, i es que els núvols es varen tenyir de vermell, amb un contrast brutal amb les blanques muntanyes. Punt i apart el que ens vàrem anar trobant, quan encara de fosc en acostàvem cap a destí, un ramat d'isards, en vàrem arribar a comptar 26!!! dos llebres i una guineu, semblava que estàvem al vell mig d'un

Aquest dilluns passat a la nit s'esperava una pluja de meteors que es repeteix cada any durant aquestes dates, s'anomenen Les Quadrantides, nom que ve de la seva posició a la constel·lació Quadrans Muralis. Amb tota l'il·lusió del mon, vàrem carregar amb l'equip i junt amb la meva filla ens vàrem encaminar cap al Pirineu, en un lloc on feia dies havia localitzat una gran creu de fusta, durant el trajecte, les previsions no eren gens bones, dons estàvem en mig d'una densa boira, però que carai vaig pensar... una nit com aquesta s'ha d'aprofitar i sense donar-hi mes voltes ens vàrem dirigir al destí. A mida que ens anàvem enlairant, la boira s'anava dissipant i cada cop podíem observar mes estels, la nostra moral anava pujant enters per moments, fins que ja amb el Jimny aparcat i els ulls acostumats a la foscor, vàrem poder gaudir d'un espectacle únic, immens i que ens va fer empetitir dons teníem damunt el nostre cap una Via Làctia impressionat per