Però no tot és o blanc o negre, internet ha portat molt avenços i molt ràpid però també la sobresaturació de tot, fotografia inclosa, llavors entra en joc la "naftalina", el que fa molt pocs anys era boníssim ara és un "clàssic" o simplement una foto del piló que no sorprèn a ningú, la xarxa està plena de milions de fotos d'aquestes, tremendament perfectes tècnicament però totalment buides de contingut, creativitat o factor sorpresa.
Si les fotos "han de tenir" un recorregut o lectura, al final totes seran iguales, no?
I jo em pregunto: "perquè?", cada pocs mesos m'ho pregunto i penso: si fes el que feia fa uns anys ara mateix segurament ja no tindria ni càmera i si la tingués potser faria fotos documentals o qui sap...
potser no estaria escrivint aquest article, ni potser existiria aquest bloc i en les tertúlies d'amics els hi explicaria que abans tot era millor i que ara tot amb les noves tecnologies res té mèrit, que una bona composició "de llibre" és millor que una bona dosí de creativitat...
La foto d'avui, aquesta mena d'alien segurament no l'hagués fet mai si abans no hi hagués hagut un "perquè?"
Aquesta pregunta tan simple crec que em fa canviar de direcció, no sé si avançar o retrocedir però el que és segur és que em posa nous reptes i em fa trencar amb el passat, buscar allò que no està fet, estar a on poca gent ha estat i com diem vulgarment: "buscar-li tres peus al gat..." ja que penso que qualsevol temps passat NO va ser millor necessàriament i quan veig gent, amics o fotògrafs que prediquen això, intento posar terra al mig perquè quedar-te amb aquest lema vol dir quedar-te presoner d'una altra època on tot eren flors i roses o només era un miratge que ens volem creure a tota costa perquè hem perdut aquella "xispa"??
Aquesta entrada ha estat inspirada en una conversa/discussió de dos fotògrafs coneguts on cada un defensava el seu parer i em va semblar curiós que el que defensava els temps passats realment s'hi ha quedat "atrapat" en tots els sentits., evidentment és una opinió personal i no ve al cas citar els noms però quan els escoltava, mentalment ja estava escrivint aquesta entrada i també pel mateix tema en un dinar amb companys de treball però sense tenir la fotografia com a protagonista sinó la vida pròpiament dita. ;-)