Qualsevol temps passat va ser millor??

Si mirem els certàmens internacionals hi veiem una bona colla de fotògrafs espanyols, de vegades en som majoria, llavors si només fem cas a aquesta dada hem de dir que actualment la Fotografia de Natura d'Espanya té bona salut i el títol no tindria sentit.
Però no tot és o blanc o negre, internet ha portat molt avenços i molt ràpid però també la sobresaturació de tot, fotografia inclosa, llavors entra en joc la "naftalina", el que fa molt pocs anys era boníssim ara és un "clàssic" o simplement una foto del piló que no sorprèn a ningú, la xarxa està plena de milions de fotos d'aquestes, tremendament perfectes tècnicament però totalment buides de contingut, creativitat o factor sorpresa.

Si tots féssim les fotos amb un enquadrament perfecte, com distingiríem unes de les altes??
Si les fotos "han de tenir" un recorregut o lectura, al final totes seran iguales, no?
I jo em pregunto: "perquè?", cada pocs mesos m'ho pregunto i penso: si fes el que feia fa uns anys ara mateix segurament ja no tindria ni càmera i si la tingués potser faria fotos documentals o qui sap...
potser no estaria escrivint aquest article, ni potser existiria aquest bloc i en les tertúlies d'amics els hi explicaria que abans tot era millor i que ara tot amb les noves tecnologies res té mèrit, que una bona composició "de llibre" és millor que una bona dosí de creativitat...
La foto d'avui, aquesta mena d'alien segurament no l'hagués fet mai si abans no hi hagués hagut un "perquè?"
Aquesta pregunta tan simple crec que em fa canviar de direcció, no sé si avançar o retrocedir però el que és segur és que em posa nous reptes i em fa trencar amb el passat, buscar allò que no està fet, estar a on poca gent ha estat i com diem vulgarment: "buscar-li tres peus al gat..." ja que penso que qualsevol temps passat NO va ser millor necessàriament i quan veig gent, amics o fotògrafs que prediquen això, intento posar terra al mig perquè quedar-te amb aquest lema vol dir quedar-te presoner d'una altra època on tot eren flors i roses o només era un miratge que ens volem creure a tota costa perquè hem perdut aquella "xispa"??
Aquesta entrada ha estat inspirada en una conversa/discussió de dos fotògrafs coneguts on cada un defensava el seu parer i em va semblar curiós que el que defensava els temps passats realment s'hi ha quedat "atrapat" en tots els sentits., evidentment és una opinió personal i no ve al cas citar els noms però quan els escoltava, mentalment ja estava escrivint aquesta entrada i també pel mateix tema en un dinar amb companys de treball però sense tenir la fotografia com a protagonista sinó la vida pròpiament dita. ;-)

El poder d'una imatge més enllà del temps

El proper 10 de març aquesta foto complirà el seu tercer aniversari, fins avui ha estat a "la nevera" però he cregut que li havia arribat el dia, no em pregunteu el perquè, ja fa molt de temps que faig les coses per intuïció i no només fotogràficament parlant, sinó que ho aplico també al dia a dia, a la feina i a la convivència amb els demés.
La volia posar de mostra del que per mi va ser un dels dies en que he gaudit més de la fotografia de natura extrema, el fred, el vent, la baixa polar que ens acompanyava cada dia i que aquella tarda tampoc va deixar de fer-ho, em va permetre capturar uns moments únics (al menys per mi), irrepetibles on la força de la Natura ens engolia...

Curiosament, el tres companys que m'acompanyaven en aquest viatge ho varen viure diferent, recordo molts comentaris negatius sobre el temps, sobre l'absència de color, el fred i el llarg recorregut que havíem tingut que fer per arribar aquí... suposadament a fer aurores i que d'haver tingut sort en aquest aspecte haguéssim fet una de les milers de fotos que corren d'aquest lloc amb el cel seré i amb llums verdes dansant però no haguéssim viscut el veritable clima del Gran Nord com el vàrem viure i fotografiar, les fotos d'aquella tarda les guardo com un tresor molt preuat, encara que potser només m'agradin a mi... a la vista de la decepció que varen tenir els companys que aquell dia esperaven una altra cosa.
El motiu de posar-les a la "nevera" és poder separar els sentiments i emocions de les imatges i amb el temps poder valorar realment el que hi ha al darrera de cada una però amb aquesta serie em passa que cada cop que en miro una em tornen a venir les mateixes sensacions viscudes... serà que potser les tenia que deixar més temps a la "nevera" o que realment em transmeten el que vaig viure??
Per altra banda, n'he presentat algunes al llarg d'aquest anys a diferents concursos sense sort, serà la confirmació de que aquest "poder" afecta de diferent forma al autor que als demés espectadors??