El racó dels meus somnis

Un dels llocs que m'han sorprès més en la primera visita ha estat Bardenas Reales de Navarra, la primera vegada que hi vaig estar va ser fa més de 30 anys, fent el servei militar les vàrem vorejar quan anàvem de "maniobres", aquell petit contacte em va servir per veure que aquella terra desèrtica tenia una forta personalitat i em va deixar moltes ganes de tornar-hi tranquil·lament per fer-hi una visita com cal. No va ser fins a principis d'estiu del 2.001 quan hi vaig tornar, aquest cop amb BTT per fer la dura "Extreme-Bardenas", fet que vaig repetir tres vegades més. A la memòria m'hi quedaven molts racons però un en especial, el Castildetierra , la icona de Les Bardenas Reales de Navarra, peculiar, inconfusible i amb una potència espectacular va ser el meu objectiu durant moltes escapades, molts viatges al nord (Astúries, Cantàbria, Pais Basc) acabaven en aquest lloc, de matí, de tarda, de nit... sempre se m'ha resistit, no he tingut la sort de...

Fa pocs dies vaig veure varies fotografies de diferents companys de la platja de Barrika, si no arriben a dir on era no hagués reconegut la platja...hi he estat en tres diferents ocasions i mai l'havia vist tant canviada, la sorra ha envaït l'espai que hi havia entre els flysch, les famoses cues de dinosaure han quedat minimitzades, evidentment, continua essent Barrika i te el seu encant i les mil composicions fotogràfiques que fan la delícia de qualsevol fotògraf de natura, però per mi han perdut part, bona part, de la seva personalitat.   Avui li he volgut dedicar una entrada amb una foto feta la passada tardor, un dia amb el cel ras, però que com sempre si esperes el moment oportú en pots treure alguna imatge que valgui la pena haver baixat tantes escales com s'han de fer per arribar a aquest indret.  Per fer quelcom diferent, vaig esperar que el sol estès gairebé a punt d'amagar-se a l'horitzó i que els darrers rajos il·luminessin lateralment els flysch, a...

Una de les coses que mes em feia créixer les ganes d'anar a Kenya eren les postes de sol, tothom que hi havia estat me'n parlava, postes de sol d'un vermell potent, de un taronja intens, de.... però gairebé ningú parlava de les tempestes, potser perquè a l'època dels seus viatges no varen coincidir amb elles, però aquest no es pas el meu cas, desprès d'uns dies allotjats a Amboseli i al llac Nakuru, amb una sequera bestial, on es morien els animals i els llacs gairebé estaven secs, ens vàrem dirigir a Massai Mara, via Nairboi i.... llavors vàrem començar a disfrutar de la potencia de la mare natura, amb uns matins de colors, de vegades apagats, de vegades intensos, que donaven pas a un dia radiant... i cap al tard i desprès de regalar-nos amb una varietat de núvols de cotó... es formaven les tempestes, cada dia diferents, de color, d'intensitat, amb sol, sense.... La foto d'avui està feta mentre tornàvem al Karen Blixen Camp , que per cert us recomano si ma...

Totes les coses bones s'acaben i aquestes mini-vacances no han estat una excepció, ara el que queda es un bon record, un grapat de Kms fets i una meravella de llocs visitats, de vegades no a les millors hores ni a les millors llums com a mi m'agradaria, però he pogut "treure" imatges com aquesta posta de sol típica de Mykonos ... sense gent!!!! :) va estar qüestió d'esperar el moment just i no dubtar, no es una foto com les que acostumeu a veure darrerament, de natura pura, però les llums s'ho valien i l'espera i la dificultat de l'exposició, han fet que me decidís per aquesta per fer-vos saber que ja torno a estar per aquestes terres. Destacar que no te edició, ni està feta amb trípode com solen estar fetes la majoria de les meves fotos, ni tant sols filtres, la llum especial del lloc i el moment "varen fer" la foto. Canon 5D Mark II i Canon 24-105mm F4.0L IS

....cull tempestes...es el primer que em va venir al cap al veure la potencia del cel, just a la posta del sol, just en el moment en que tot es tornava daurat, era qüestió d'aprofitar l'instant, immortalitzar-lo per poder gaudir-ne de nou al cap d'uns dies. Aquesta introducció m'ha servit per dir-vos que de vegades la fotografia es com el bon vi, que cal deixar-la reposar, que agafi cos, textures i que envelleixi. El normal quan arribes a casa desprès d'una jornada on has fet alguna foto de la que et sens satisfet es descarregar-la ràpidament i sense pensar penjar-la a la xarxa per poder compartir amb els demés el que penses que ha estat una bona captura, però la teva tria en aquell moment està totalment condicionada per altres sensacions viscudes en la captura, son massa recents per poder escollir sense l'influencia del que acabes de viure i veure. Aquesta n'és un exemple, al principi la vaig passar per alt, però al cap d'uns dies m'agradava mes ...

Si a la costa del país basc hi han llocs impressionants, tant per el que pots veure com fotografiar, sens dubte que un d'ells es la platja de Barrika, d'on es la foto d'avui, un lloc al que hi arribes desprès de baixar ....be..mes encara!!! escalons per un penya-segat , i com sempre, l'esforç te premi i aquest premi t'arriba en forma de una visió d'un paisatge gairebé irreal, gairebé d'un altre mon, semblant a una espina dorsal d'un dinosaure..els flysch de Barrika emergeixen del mar amb tota la seva esplendor.. recordant temps prehistòrics i transportant-nos en el temps, us ho recomano!! Canon 5D MII, 17-40mm L F/4.0 a 40mm, 8 seg a f/14 ISO 100, trípode i cable disparador.