El racó dels meus somnis

Tercer dia i per fi hem arribat al veritable objectiu del viatge, Khuzhir, la capital de la illa de Olkhon, al mig del Baikal, amb molta neu sobre el gel encara però les previsions son de que bufara el Sarma (autèntic vent siberià) i com que la neu és seca la escombrarà i ens deixarà veure un mon nou, un mon de gel.  Un breu passeig pel poble i arribem al lodge on passarem els propers dies, tot de fusta amb una gent molt amable i en contra del que ens havien dit, hi havia wi-fi (bé, fins que varen arribar un grup de xinesos que el col·lapsaven a totes hores fen videoconferències), unes habitacions molt millors del que m'havia imaginat i situat en un lloc estratègic, a pocs minuts de Shaman Rock, un lloc religiós del buryats i del port per on havíem arribat. La primera nit, aprofitant que no hi havia cap núvol vàrem decidir anar a fer nocturnes sobre el gel, tinc que dir durant el camí al llac em vaig donar la primera i única patacada per relliscada de tot el viatge i no va ser c

Avui em centraré en Listvianka , l'últim poble en que dormiríem abans d'iniciar el viatge a través del gel cap a la illa de Olkhon on passaríem la major part del viatge i que va coincidir amb el segon aniversari de la operació de pròtesis de maluc. Va ser un dels dies que vàrem caminar més, uns 20 kms, una bona part sobre el gel i desprès de visitar un mercat que fàcilment et podia "transportar" 50-60 anys enrere, vaig poder menjar el meu primer omul , el peix endèmic del llac i molt apreciat per tothom allà i que va resultar força bo. D'aquest lloc tinc que destacar l'amabilitat, acolliment i bon menjar amb que ens va obsequiar la Maria Konova, propietària del Baikal Chalet . Aquell matí vàrem tenir una de les sortides de sol amb més color de tot el viatge i vaig poder-la veure per primera vegada a través del gel transparent i cristal·lí del Baikal. La primera foto d'aquesta entrada n'és una mostra. I per acabar d'arrodonir l'aniv

Hi han llocs al mon amb un encant especial, en els darrers anys he tingut la sort de poder-ne veure alguns dels més emblemàtics i ho he compartit en aquest bloc però sempre hi havia un parell de destinacions a les que tenia molt de respecte, una de elles era el Llac Baikal a Sibèria durant l'hivern i fa pocs dies la vaig poder visitar. Rússia ha estat sempre un país sinònim de tancament, de misteri i desconeixement i si parlem de l'altre extrem, Sibèria, encara més. Però sempre ho mirava de reüll i tenia una xinxeta clavada al llac Baikal, el més profund i on s'hi acumula el 20% de l'aigua dolça del mon i més concretament a la illa de Olkhon, situada al vell mig del mateix llac. Quan anar-hi era l'altra gran pregunta, a l'estiu molt més fàcil però sense un objectiu clar... a l'hivern molt més difícil i arriscat però amb uns objectius molt definits. De sobte va sortir una petita oportunitat, era un dimarts i el viatge estava programat pel divendres de la

Aquestes darreres setmanes han estat molt intenses a nivell social, la repercussió del Wildlife Photographer of the Year és molt més gran del que m'hagués pensat mai i avui amb tantes les xarxes socials, la repercussió és immediata arreu del mon. Les portes que s'obren a un aficionat a la Fotografia com jo eren impensables tant sols fa escassament 4 mesos, quan vaig recollir el premi en el Museu d'Història Natural de Londres i això m'ha portat a buscar moments de soledat, a llargues caminades per la muntanya, allunyat de tot i de tots, solament per reflexionar i intentar "fer les coses bé". Entre altres temes que tenia en el "batut" hi havia aquest bloc, la feina cada cop em té més lligat (no em queixo, hi estic molt bé...), el temps que destino a les xarxes socials i els viatges, m'han portat a una desacceleració de les publicacions, setmanals fins fa poc, i ara molt més espaïdes i potser tot plegat m'ha fet perdre una mi