Qualsevol temps passat va ser millor??

Si mirem els certàmens internacionals hi veiem una bona colla de fotògrafs espanyols, de vegades en som majoria, llavors si només fem cas a aquesta dada hem de dir que actualment la Fotografia de Natura d'Espanya té bona salut i el títol no tindria sentit.
Però no tot és o blanc o negre, internet ha portat molt avenços i molt ràpid però també la sobresaturació de tot, fotografia inclosa, llavors entra en joc la "naftalina", el que fa molt pocs anys era boníssim ara és un "clàssic" o simplement una foto del piló que no sorprèn a ningú, la xarxa està plena de milions de fotos d'aquestes, tremendament perfectes tècnicament però totalment buides de contingut, creativitat o factor sorpresa.
Si tots féssim les fotos amb un enquadrament perfecte, com distingiríem unes de les altes??
Si les fotos "han de tenir" un recorregut o lectura, al final totes seran iguales, no?
I jo em pregunto: "perquè?", cada pocs mesos m'ho pregunto i penso: si fes el que feia fa uns anys ara mateix segurament ja no tindria ni càmera i si la tingués potser faria fotos documentals o qui sap...
potser no estaria escrivint aquest article, ni potser existiria aquest bloc i en les tertúlies d'amics els hi explicaria que abans tot era millor i que ara tot amb les noves tecnologies res té mèrit, que una bona composició "de llibre" és millor que una bona dosí de creativitat...
La foto d'avui, aquesta mena d'alien segurament no l'hagués fet mai si abans no hi hagués hagut un "perquè?"
Aquesta pregunta tan simple crec que em fa canviar de direcció, no sé si avançar o retrocedir però el que és segur és que em posa nous reptes i em fa trencar amb el passat, buscar allò que no està fet, estar a on poca gent ha estat i com diem vulgarment: "buscar-li tres peus al gat..." ja que penso que qualsevol temps passat NO va ser millor necessàriament i quan veig gent, amics o fotògrafs que prediquen això, intento posar terra al mig perquè quedar-te amb aquest lema vol dir quedar-te presoner d'una altra època on tot eren flors i roses o només era un miratge que ens volem creure a tota costa perquè hem perdut aquella "xispa"??
Aquesta entrada ha estat inspirada en una conversa/discussió de dos fotògrafs coneguts on cada un defensava el seu parer i em va semblar curiós que el que defensava els temps passats realment s'hi ha quedat "atrapat" en tots els sentits., evidentment és una opinió personal i no ve al cas citar els noms però quan els escoltava, mentalment ja estava escrivint aquesta entrada i també pel mateix tema en un dinar amb companys de treball però sense tenir la fotografia com a protagonista sinó la vida pròpiament dita. ;-)

Comentaris

  1. Evidentment hi ha dos postures : evolucionar, el salt al buit, soltar lastre o no abandonar la zona segura dels estereotips. L'art va fent camí.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Lluís,
      Aquest salt al buit sense xarxa acaba amb un final no desitjat, ho he vist unes quantes vegades però millor jugar-se-la que convertir-ho en una monotonia ;-)

      Elimina
  2. Sí i no, Pere. Com normalment passa possiblement en el punt mig està l'equilibri.
    Jo sempre he dit el mateix: això ho faig perquè em dona la gana. No em mediatitza ni condiciona ningú per passar fred, aixecar-me a les 4 de la matinada o acabar moll com un ànec. I potser això és un dels principals motors per continuar: ho faig perquè vull.
    Certament la zona de confort pot acabar sent rutinària, cadascú té la seva i precissament perque és de confort s'hi està agust. De tant en tant, per diferents circumstàncies, la natura ens ofereix escenes que si ens pillen en un dia inspirat ens poden fer sortir-ne i arriscar.
    Jo crec que la combinació de totes dues és la millor ecuació per continuar, no frustrar-se i fer alguna cosa diferent.
    És el meu punt de vista ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segurament tens raó en que el punt mig sigui l'opció més interessant, mirar el passat però fen incursions fora de la zona de confort.
      Pots fer el que et doni la gana, passar fred, no dormir etc però aquests factors no impliquen que no puguis estar ancorat en el passat o que estiguis evolucionant, en aquest aspecte del teu punt de vista no hi veig una incidència directa però si que et decantes clarament pel terme mig, gràcies per dir-hi la teva ;-)

      Elimina
  3. No tothom te el mateix estil de fotografia i això es el que fa gran aquest món, la seva diversitat.
    Personalment, No busco, és l'entorn, el moment l'estat d'ànim el que em porta a una fotografia sense preguntar-me si li agradarà a ningú altra. Si a més a més agrada a altra gent, la satisfacció es doble.
    Algú un dia en va dir: "Deixa fluir" i ho vaig trobar molt encertat. Pensar o buscar no va amb mi, m'agrada anar més relaxada, però com he dit l'estil de la fotografia es ampli i cadascú escull el camí que vol seguir.

    Et vaig veure molt fresc, jajajaja, serà dels viatges?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Està clar que no tothom té el mateix estil, només faltaria i arrel del fil del teu comentari veig que potser no s'entén el que he publicat ja que no parlo d'anar més o menys relaxat o de buscar o no buscar ni tant sols del camí sinó de si vols estar en la zona de confort com deia el Josep o de si vols evolucionar, amb tots els pros, contres, dificultats o facilitats que comporta... ;-)
      Gràcies per la teva opinió!

      No pillo lo de fresc...

      Elimina
    2. UPSS!! No puc fer dos o tres coses de cop. :P



      Elimina
    3. Mmmnnn, suposo que em falla la mitja neurona...
      :P

      Elimina
  4. Benvolgut Pere, disculpa aquest comentari més llarg fins hi tot que la teva entrada, però és que penso que aportes bons temes de debat. De fet encara hauria escrit més, però m’he retingut ;-)

    Pel que fa a lo dels fotògrafs espanyols als concursos internacionals, a mí em sobta el chauvinisme de frases com: “la fotografia de la naturaleza española es la mejor del mundo”, em recorda una altra frase feta tan volguda pels polítics espanyols: “la sanidad espanyola és la mejor del mundo”. Doncs no! A Espanya hi ha alguns bons fotògrafs, i moooolt fotògraf anodí o que només copia les bones idees d’altres. Suposo que com a tot arreu. Ni millors ni pitjors, no ens ho creguem tant.

    Pel que fa al títol, qualsevol temps passat no va ser millor, però atenció!, tampoc pitjor. Tan sols diferent, MOLT diferent. Jo faig fotografies de natura des de fa 40 anys o sigui que he vist de tot: he viscut el canvi de la tecnologia digital amb passió, el naixement d’internet, l’aparició de les xarxes socials, la desaparició dels nostres clients, la invasió de fotografies regalades pels aficionats... He intentat anar-me adaptant a tot en la meva feina. Crec que he sobreviscut a aquest canvis tecnològics i socials, però és ben cert que he vist a bastants companys professionals caure pel camí.

    Canviar de motius fotogràfics o d’estil o no? Cal evolucionar? Què és canviar de direcció? És un tema que fa uns anys parlava molt amb un amic meu. Em preocupava anquilosar-me, vaig trencar-m’hi molt el cap. Li donava voltes a noves tecnologies... Ara t’haig de dir que ja no em preocupa tant. Procuro fer el que m’agrada i el meu cos i cap em diuen de fer. Procuro no seguir massa les corrents que imposen tirànicament les uniformitzants xarxes socials. Miro la natura i la fotografio a través del que em diu el meu cervell. Pero molts no segueixen aquest camí solitari: la uniformització és brutal i els Likes a les xarxes socials i els premis als concursos no ajuden a que la societat fotogràfica canvii.

    Als fotògrafs professional les limitacions de temps i pressupost també ens marquen molt. De vegades m’agradaria ser un simple aficionat amb un sou segur al darrera que em donés la tranquil·litat per a gaudir i experimentar amb la fotografia. Poder fer més bogeries. Però ai!, als professionals s’ens exigeix una manera de fer per a que el nostre producte es pugui vendre. I si no venem, no menjem. Una preocupació vital que els aficionats no tenen.

    Parlant de por al canvi, hi ha fotògrafs que desprecien la fotografia digital envers la pel·lícula. Jo en canvi no canviaria pas la fotografía digital actual per res. I això que vaig treballar gairebé trenta anys amb películes i càmeres analògiques de tota mena. La película tenia (i té encara avui dia) algunes coses bones. Però també ens imposava als fotògrafs tremendes limitacions que ens obligaven a saber molt, a treballar de valent , i impedien literalment poder fer certes imatges, en especial al treballar amb poca llum, cosa que a mí m’agrada molt fer.

    Potser algunes fotografies de fa uns anys ara us semblen encarcarades o ja passades, però cal valorar-les amb la perspectiva del temps i pensant en els medis tècnics de que disposavem. No em considero un immovilista del passat en el tema tecnològic. El digital em permet plasmar molt millor el que veig i vull ensenyar. I per digital que no s’entengui automàticament “potinejar” amb el Photoshop a posteriori. Vull dir que en l’acte de la presa de la foto tenim ara moltes més possibilitats. En això penso que si que hi ha hagut una veritable revolució en la fotografia.

    En canvi, deixant apart les parts mecàniques o tecnològiques de la captació i la plasmació de la imatge , les revolucions no tecnològiques en la fotografia de la natura van moooolt més a poc a poc. Molt més poc a poc del que es creuen alguns pretesos “revolucionaris” o “artistes” actuals. De fet crec que d’això, ara pràcticament no n’hi ha. Tot i que molts s’ho creguin.
    (CONTINUA...)

    ResponElimina
  5. (CONTINUA)
    Quan algú fa fotografies d’alta velocitat penso en el que feia el Stephen Dalton als anys 70-80, amb uns enquadraments i il·luminacions difícils de superar. Recordo quan a un jove fotògraf actual li vaig ensenyar un llibre que tinc a casa on sortia una foto d’un Xot en vol en color, feta als anys 50 per Eliot Porter. Ell no en tenia ni idea de que fa 60 anys ja es feien aquestes coses amb una perfecció lloable donats els primaris medis tècnics que hi havia. El jovent coneix als cracks de Instagram però desconeix el que es feia fa mig segle. Es pensen que innoven i la majoria de vegades no és veritat.

    A la fotografia de natura varen ser innovadors als 80-90 el Frans Lanting o el Nick Nichols, amb un tipus de fotografía que en el seu moment va ser totalment revolucionaria: animals moguts amb exposicions lentes, cops de flash enmig de la llum natural per crear imatges dobles, enquadraments agosarats amb grans angulars... Jo al·lucinava amb ells, eren maneres noves de fotografiar. No veig res avui dia en la fotografia de natura que marqui un canvi en la fotografia actual com el que varen marcar ells.

    I de la foto de paisatge actual? Els filtres ND i degradats que ara semblen l’element primordial per a fer quelcom de “creatiu” en un paisatge ja els fèiem servir fa trenta anys. I lo de moure la càmera o fer zoom en una llarga exposició a mí ja m’avorria veure-ho als anys 80, quan ho feia el fotògraf francès Francisco Hidalgo als primers catàlegs dels Filtres Cokin. I ara sembla que no ets “artista” si no ho fas.

    Per tant... Què és evolucionar o revolucionar la fotografia? Deixar de fer el que t’agrada, per a fer una altra cosa que segur que algú altre ja ha fet abans? Fer els horitzons torts? Les fotos desenfocades? Copiar l’estil 500px? Que hi ha de revolucionari en la fotografia de natura actual? Quí està revolucionant-la avui dia?

    Suposo que jo mateix he anat evolucionant al llarg dels anys, tot i que mai de manera radical. Per a mí avui dia només hi ha dues persones que s’han sortit del marcat: en Vincent Munier i la Sandra Bartocha. El primer està immers en una evolució formal molt interessant, seguint una línia molt concreta i personal. A la segona tothom s’ha tirat a copiar-li l’estil. La gent fins hi tot buscava els mateixos models d’objectius antics que ella utilitzava per aconseguir els seus característics bokeh en la fotografia macro. I ara la critiquen perque ja no és original!

    D’altres, quan ja no saben què fer per a diferenciar-se, comencen a barrejar varies fotos en una, deformen les muntanyes, afegeixen coses que no eren en el paisatge quan ells ho varen fotografiar, canvien els colors... I quan es debat d’aquest temes la seva resposta estàndar sempre és la mateixa: “És que és art, i a l’art no es poden posar-li límits”. Que volen dir? Que una magnífica fotografia on no hi hagi una dosi considerable de Photoshop no és art? Que les diapositives de gran format de Eliot Porter o David Muench no eren art? Que cal distorsionar la natura per a que sigui art?

    Si això és la revolució o la evolució, em sembla que em quedo amb la meva idea de plasmar les experiències que realment visc i plasmar-les (això si) a través de la meva visió personal: els subjectes que escullo fotografiar, l’hora i la llum que trio, i les meves composicions, de vegades més clàssiques i de vegades més agosarades. Això és l’ùnic que és veritablement meu: els meus ulls i el meu cervell treballant a l’unisò.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bones Oriol,

      No t'has de disculpar per res, faltaria més, les teves aportacions son sempre interessants i enriquidores.

      Tema concursos, potser tens raó i la majoria som "copiadors" de idees anteriors o potser la facilitat que ens dona per experimentar la fotografia digital aporta un plus que ho fa més fàcil i assequible per molta gent, cosa que abans no passava.

      El tema que tractes dels fotògrafs professionals és precisament el que quadra més bé amb aquesta entrada, doncs de una conversa entre dos d'ells va ser on em vaig inspirar per escriure-la.
      Dius que algunes fotografies de fa uns anys ens semblen encarcarades o passades i si, però no, m'explico, el que em sembla encarcarat és el fotògraf que encara viu i defensa aquelles fotografies com a actuals, és precisament aquí a on volia arribar, tu ho dius, potser molt millor del que jo he intentat dir amb tot el text de l'entrada però és això, aquelles fotografies que els hi varen donar "famita" fa uns pocs o molts anys, no solament estan passades sinó que qualsevol aficionat mitja les iguala per no dir que les millora actualment.

      Les revolucions fotogràfiques certament van molt poc a poc i és que tot o la majoria de coses ja estan inventades, llavors treure quelcom fresc i innovador és molt difícil però encara hi ha gent que ho fa. Coincideixo amb tu amb el Vicent Munier però també hi ha gent jove, com el Bence Mate, Klaus Tamm o inclús espanyols com el Pedro Javier Pascual (amb qui he compartit uns dies a la Gomera) que creen tendència amb un estil propi, son creatius i el cervells els bull amb noves idees, ho pots creure.

      Tots el referents que cites tenen grans aportacions a la fotografia, molts d'ells només nombrar-los ja et venen unes quantes imatges al cap i això per mi ja és una gran cosa, potser ara no però d'aquí uns anys formaran part de la historia amb lletres daurades, ara que no ens escolta ningú, et diré que un dels reptes que m¡he proposat és fer forma part de la historia també, que hi hagi unes quantes imatges que només de veure-les la gent ja sàpiga que son meves, sé que sona agosarat però és una nova fita i la fotografia al igual que la vida ha de constar de diferents etapes i diferents fites, no entenc tot això només pels diners o per likes, reconeixements, etc... ja saps que aquest no és el motor que em mou sinó els reptes, els canvis, l'adaptació constant i viure, sobretot viure noves experiències.

      Com has dit molts professionals han caigut i altres que no han caigut estan morts artísticament perquè només veuen els diners a l'horitzó, no si està caigut o il·luminat i allà on hi va haver un bon fotògraf ara hi ha una màquina registradora que veu com els ipads, smartphones, etc (fen un símil tecnològic) li han tret una distància difícil de recuperar i que es fa més grossa mentre es van mirant el melic pensant en lo bons que varen ser un dia, un dia que segurament ja no tornara per ells perquè la part creativa s'els ha rovellat.

      (CONTINUA...)

      Elimina
    2. (CONTINUA...)

      Els concursos no ajuden a evolucionar? doncs potser no però els grans concursos com el Wildlife ajuden al que hi està premiat (si té els peus al terra) a veure el que realment hi ha en tot això de la fotografia espanyola, t'ho puc ben dir i en podria escriure un llibre, de fet m'agradaria tenir visió de raigs X per veure tots els "ulls de poll" que es varen trepitjar la nit del 13-10-2015 entre la "creme" de la fotografia espanyola quan varen anunciar tres guanyadors de categoria espanyols "no professionals"... Sacrilegi total!! però per sort aquest concurs premia les fotografies per sobre els noms o les professions...

      I per acabar, jo SI posaria límits al art, la fotografia ha de ser per sobre de tot creïble, si perdem això, quin llegat deixarem?? que quedarà?? tota idea "diferent" ja serà considerada trampa abans d'escoltar al seu autor... jo no ho veig bé i NO tot s'hi val, com a mínim els resultats han de ser estètics i de bon gust i la majoria d'autors d'aquest tipus de "fotografies" ni tant sols això poden dir, només que és ART o fotografia "d'Autor"...

      Gràcies pel teu comentari tan extens com interessant!!

      Elimina
  6. Hola Oriol y Pere:

    Comparto casi en su totalidad tu opinión salvo:

    1) La uniformización de la fotografía es brutal; pero los premios en los concursos no están para ayudar o no a que la sociedad fotográfica cambie, están para premiar lo que el jurado cree lo mejor de lo recibido, ¿o no haces tú eso cuando formas parte de un jurado?
    2) Si te preocupa que los jóvenes conozcan a los cracks de Instagram (¿hay cracks en Instagram?) y luego después nombras 500px, sencillamente creo que vas por el mal camino. Los "buenos" fotógrafos no están ahí. Algunos de ellos simplemente en su página personal, y de otros tantos es muy difícil encontrar simples reseñas a su fotografía en internet (por eso no "existen"). ¿Por qué un buen porcentaje de quienes aparecen por ahí no son quienes ganan o son seleccionados en los 2-3 únicos concursos decentes a nivel mundial? Pues porque interiormente ni ellos mismos se consideran fotógrafos para exponer su fotografía donde luego tengan que demostrar sus habilidades sin más "trampas" de por medio (ver más en el punto 3).
    3) Supongo que valoras los pros y contras de ser un profesional y coges lo que te compensa económica y/o personalmente, en tu mano está el cambiarlo. ¿Qué hay mucho "fotógrafo" suelto? Pues sí, pero qué se le va a hacer, es lo que tiene la globalización. Y ojo, yo soy de "single RAW" y hago todo mi revelado con Capture NX2 (también provengo de la película, con la que aprendí lo que sé y a partir de lo cual me he adaptado al digital). Cualquier fusión del tipo que sea, aún considerándola fotografía ya no la catalogo dentro de la misma rama que lo que yo hago (mírate esto con lo que estoy 100% de acuerdo: http://www.alexnail.com/blog/news-updates/the-photographer-who-cried-truth/ y comprueba lo fácil que al final es descubrir a los mentirosos o tramposos (por no dejar claro lo que hacen, no porque lo hagan)). Tirando del hilo se llega a ver la "creación" de una aurora boreal, y supongo que habrá y más y más y más.

    Y sí, hay o había hace poco (aún quedan vestigios) una tendencia borreguil a hacer lo que se ve. Yo me he hartado, como todo el mundo supongo, de ver troncos de árboles a partir de movimientos verticales de la cámara, ramas de árboles con 2 hojitas (amarillas y con niebla si puede ser), y alguna que otra "innovación" (pero oye, ¡que es ARTE!, claro, claro).

    Sólo 2 ejemplos para acabar:

    1) Hace 1-2 semanas en la 2ª red (social, que no fotográfica) que mencionas aparece una cosa, sí, una cosa, en la que faltaba mi abuela en bicicleta junto a la luna a modo de ET. En ella aparecía una opinión de un "fotógrafo" profesional de esos que están en todos lados (internet hablando) preguntando "¿dónde está eso?". Si este chico aún no sabe diferenciar entre la realidad y una ilustración de un libro de Tolkien (aparte de un mal montaje de alguien avezado en Photoshop).... "Madredelamorhermoso" es lo primero que se me ocurrió.
    2) El archiconocido y adorado Marc Adamus había subido a esa misma página una manipulación de una antigua fotografía suya en la que indicaba que había cambiado tal y cual cosa, y parece que la borregada que lo tiene en un púlpito (sin saber que no es mal fotógrafo, véase su producción en diapositivas de hace ya unos añitos, pero que se le está yendo de las manos en pro de una desmesurada autocomplacencia pasando de fotógrafo a foto-editor de imágenes), se le echó encima. La foto está retirada, supongo que por vergüenza o porque eso podría hacer a los demás cuestionarse lo que lleva haciendo desde hace 6-7 años dejando atrás el buen trabajo y la nueva corriente que abrió hace 10, y que eso enturbiase su nombre y su negocio.

    Estos 2 son profesionales, por lo que verás que hay profesionales y “profesionales”, al igual que hay aficionados y “aficionados”. Los profesionales que dices que tuvieron que dejarlo, supongo que no por ello perdieron las habilidades que tenían y siguen haciendo como aficionados iguales o mejores fotos ahora que antes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola "Anonimo" (aunque preferiria saber con quien hablo)

      Las redes "sociales" a las que haceis referéncia sirven para tener un buen montón de gente enganchada en ellas, son del tipo yo te comento si tu me comentas, eso requiero mucho tiempo y esfuerzo para lo que hay que tener ese tiempo y ganas, cosa que yo no tengo o lo reservo para otros menesteres. He visto gente con miles de "likes" en Instagram cuando sus fotos ni siquiera son mediocres, no son fotos, son pseudoediciones informáticas de mala calidad, de la otra red social no comento nada, hace mucho tiempo deje de subir fotos o entrar a mirar, solo hay que ver (o lo que habia) en las primeras páginas...
      Dicho esto, cada cual es libre de elegir lo que le gusta o donde se siente cómodo, quizas un mix de ambas cosas, redes actuales mas los grandes "clásicos" seria lo ideal, sobretodo para gente que empieza y que pudiera valorar que hace 40 años o mas, con carrete, se hacian dobles, fotos movidas, etc... alucinarian pero, ellos no serian capaces de hacerlo ya que antes si que tenias que tener unos buenos fundamentos fotográficos, sobretodo del control de la luz.
      Coincido contigo en lo de que no vas a ver en los grandes (grandes de verdad, no los que pagas para que te den una mencioncilla o algo pareicido) a la mayoria de los que figuran en los primeros puestos de esas redes sociales, ya que si tuvieran la suerte de ser seleccionados... que RAW enviarian??? ;-)

      Gracias por tu punto de vista, aunque como siempre, agradeceria saber quien hace el comentario. :-)

      Elimina
  7. Hola Anónimo:

    1) Lo ideal sería que los concursos sí que ayudaran a que la sociedad fotográfica evolucione. No a premiar siempre el mismo tipo de fotos. Del mismo modo que una foto de Frans Lanting que nos parecía genial hace 20 años ahora ya no lo parece (como dice Pere), una foto de un fotógrafo actual, pero de un encuadre ya visto, de una localización requetevista mil veces, yo como jurado ya no la valoro por más buena que se, lo siento. En los certámenes busco las fotos mejores pero también, si es posible, un sujeto, punto de vista, o una localización innovadora. ¡Siempre que sea buena, evidentemente! Jamás apreciaré más algo innovador pero fotográficamente malo (Otra cosa es lo que me dejen hacer en un jurado, que siempre somos 5 o más personas y el criterio mío puede no primar en la decisión final).

    2) Me malinterpretas: no me preocupa en absoluto que los jóvenes conozcan a los cracks de Instagram o de 500px. Yo no he dicho esto. Lo que me preocupa es que conozcan a estos pero desconozcan a los de hace más de 5 o 10 años atrás, a los históricos, a los clásicos de la historia de la fotografía. Hay que conocer de donde venimos para decidir hacia donde vamos. Para innovar debe saberse lo que ya se ha hecho antes. También me sabe mal que se desconozcan a fotógrafos actuales que no participan del juego de las redes sociales o los concursos. Algunos de ellos parece que no existan.

    Aprovecho para comentar otro tema: Pere y tú habláis de los profesionales y el dinero. Es lógico que a nosotros nos preocupe tanto este tema porque necesitamos dinero para vivir y para seguir produciendo. Pero los profesionales no tenemos la red de salvamento del sueldo fijo de muchos aficionados. Es muy fácil cobrar el sueldo de asalariado a final de mes y luego ser libre y creativo en la afición (la fotografía). Nosotros no tenemos esta libertad y en eso os envidio mucho, muchísimo. A los profesionales nos toca hacer trabajos que no nos gustan y fotos que no nos satisfacen: son fotos alimenticias, como decía Ansel Adams. Seguro que veis fotos mías en revistas que decís: "Vaya foto más normal de Oriol". Evidentemente, porque una revista de viajes te pide una vista "normal" de una ciudad o paisaje. No le vayas con florituras innovadoras. Y aunque no soy muy de participar en concursos, reconozco (y no me ruborizo por ello) que a veces lo he hecho por el dinero de los premios, no por la fama y las alabanzas si gano, que me importan poquito. El premio, si se consigue, es un ingreso más para comer, pagar mi casa y, también, para seguir produciendo fotografías. Y cuando me es posible, realizar esos proyectos personales y libres con los que sueño, pero no siempre tengo la posibilidad de hacer. La crisis está siendo muy dura para los fotógrafos profesionales. No seáis muy duros con ellos e intentad comprenderlos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola de nou Oriol,
      1) Por desgracia se premia un porcentaje de fotos en la mayoria de concursos que hacen que todos nos preguntemos que le habrán visto que nosotros no vemos o otras veces a simples cópias de fotos ya hechas. Si creo que los grandes, los dos o tres grandes, ayudan a la fotografia, también a los premiados claro, pero crean tendéncia y algunas veces sacuden al grueso de los fotografos para que le den una vuelta de tuerca mas a sus neuronas para no quedarse atras o les animan a ponerse las pilas para estar en el candelero.
      Entiendo tu comentario de que se intenta premiar a lo original, creativo, etc pero siempre dentro del buen gusto, cosa que muchas veces no ocurre y otras se premia recurrentemente al lugar no a la foto, ejemplo Islandia.
      Hay que diferenciar los concursos con personalidad, donde se premia la foto aunque el fotografo sea un desconocido y los que se quieren premiar a si mismos, buscando nombres para engrandecerse y darse publicidad a costa de dejar en el anonimato obras increibles pero de autores no conocidos, creeme que se de que hablo.

      Tema crematístico mereceria un capítulo aparte, entiendo y comparto todas tus razones y ademas sabes que respeto mucho ese mundo, sin inmiscluirme, no es mi guerra pero si cuando dices que es muy fácil cobrar un sueldo y ser creativo, cierto en parte, yo no tengo la obligación ni las ganas de vender ninguna foto, para mi la fotografia es un modo de evasión, un contrapunto a mi trabajo (el que me da de comer) y un equilibrio en mi vida pero eso no quita que muchos como yo se apunten a vuestros talleres, cursillos o viajes, en ese aspecto los privilegiados sois vosotros, teneis gratis lo que otros tenemos que pagar por ello y no creo que todo esto mas lo de tener que hacer fotos normales no permita buscar caminos o explotar la creatividad y mostrarla, aun a costa de salir de la zona de confort en la que trabajan la mayoria de "profesionales", sin miedo a que puedan decir: " a este se le ha ido la olla.... pero me gusta lo que hace...", creo que seria mejor eso que el inmobilismo o el autoconvencimiento de que con lo que hago (poco o mucho) ya hay bastante...

      Gràcies de nou Oriol, está resultant una entrada més enriquidora del que em pensava quan la vaig escriure. ;-)

      Elimina
    2. Un placer tener un debate sereno y sin insultos y salidas de tono donde puedes dar tus opiniones sin que surja el troll de turno faltando al respeto a todos. Dado que los temas surgidos son de interés, me atrevo a proseguir con algunos comentarios más:

      Respecto a los concursos, como jurado habitual de ellos (más que como participante), ya he incidido a veces en la dificultad de hallar un veredicto a gusto de todos (Al respecto, podéis leer mi artículo http://blog.alamany.com/2014/02/asferico-2014-interioridades-de-los.html ). Ni tan siquiera yo me siento a gusto a veces con los premiados. Y por cierto, vosotros veis sólo las seleccionadas o ganadoras y podéis opinar o criticar lo que os parezca, pero… deberíais ver el grueso de imágenes presentadas y constatar lo difícil que resulta a veces escoger algo decente o no declarar desierto algún premio.

      Totalmente de acuerdo con lo de los concursos que se premian a si mismos, escogiendo fotos de grandes autores para darse autobombo. Más de una vez lo he pensado.

      Comentas que los profesionales que organizamos talleres o viajes fotográficos tenemos gratis lo que otros tenéis que pagar por ello (entiendo que quieres decir el viajar a lugares interesantes sin coste e incluso cobrando un sueldo), y que eso nos facilitaría ser originales o creativos. Aquí te diré que mi filosofía cuando llevo a 12 o 15 personas de viaje es radicalmente distinta a cuando viajo , concentrado en hacer MIS fotos. Cierto que tengo momentos de poder hacer fotos, pero jamás es como cuando me meto a fondo a ello en mis viajes personales. Yo necesito cierta soledad de espíritu para estar al 100%. De hecho más de una vez los mismos participantes me han pegado la bronca porque yo me mantenía en segunda línea para que ellos obtuvieran las mejores tomas y me han empujado a primera línea. Pero bueno, es cierto que entre quedarse en casa o salir (aunque sea pendiente de 15 personas), mucho mejor esto último.

      Y sí, hay que seguir buscando caminos o explotar la creatividad. Lo que sucede es que algunos pretenden hacerlo a lo bestia, buscando impactar por encima de todo, y otros lo intentamos (no digo que lo consigamos) de una manera más pausada y reflexiva.

      Elimina
    3. Oriol, este tipo de debates que dices no se van a dar aquí nunca, no he borrado un post jamás pero no dudaria en hacerlo si se falta al respeto a alguien o hay subidas de tono, no ha lugar ;-)

      Recuerdo muy bien esa entrada, además fué "fusilada" por otro fotografo al año siguiente... Muchas veces cuando estoy delante de una selección de fotos para concurso me acuerdo de ella y de lo que comentabas, aunque hay algunos jurados que seguro que no se la han leido ;-)

      Ese es un mal endemico de algunos certámenes, premiarse a si mismos para crecer, parece un buen camino pero pronto se les ve el "plumero" y en vez de crecer, decrecen...

      Eso mismo es lo que queria decir, muchos envidiamos en silenció poder "vivir" de lo que nos gusta, aunque también debo decir que desde hace un par de años también estoy muy a gusto en mi trabajo habitual pero no es lo mismo, vivo la naturaleza y la necesito como una droga, sea aquí o en cualquier otra parte del mundo.

      Coincido con tu último párrafo, creo que en el fondo hablamos de lo mismo, creaciones imposibles, osos polares comiendose pingüinos emperador en el Sahara... etc... no "todo" vale!!

      Salut!!

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cova del Bisbe

IMATGES QUE INSPIREN - Una nova experiència

Història d'una Fotografia: L'altra Família Baobab