Interpretar un RAW

Inspirat en una entrada que va fer fa temps en Gorka Lopez i mentre intentava editar un RAW d'una potent sortida de sol a Landmannalaugar (Islàndia) que es resistia a mostrar-me un resultat coherent, s'em va ocórrer demanar a uns quants companys i bons fotògrafs ajuda per editar aquest RAW.
Cada un a la seva manera, amb el seu estil i encuriosit per veure que en podia sortir de bo de tot això.
El vaig penjar a dropbox i els hi vaig donar unes petites indicacions perquè es fessin una composició de lloc del que jo havia viscut perquè els resultats fossin lo més acurats possible.

RAW Original

En quant a l'edició, vaig deixar total llibertat, inclús fer retalls per re-enquadrar al gust de cada un.
Els resultats com veureu son bastant dispars, alguns bastant allunyats del moment que vaig veure en directe i que a la càmera li va costar de captar, responen a la manera de veure i de processar de cada un dels que han intervingut en aquesta prova.
El veritable objectiu de l'entrada és veure com cada un interpreta el RAW segons les seves vivències i sempre dintre d'uns cànons d'estètica i bon gust però amb el handicap de no haver viscut el moment.
A continuació us mostraré les fotos i els hi donaré un número per tal de poder-les identificar més fàcilment.

1

2

3

4

5

6

7

8

En la propera entrada en lloc del número hi posaré el nom de cada autor, un enllaç a la seva web i el programa o programes que han utilitzat per arribar al resultat final aquí mostrat, si algun d'ells ha volgut fer un comentari al marge de l'edició també serà publicat.

Espero que sigui del vostre interès i entre tots puguem aportar el nostre granet de sorra per tal de millorar en aquest apartat, on cada dia es veuen interpretacions més extremes emparades en el "todo vale" i per el be de tots, sobretot els que estimem i fem fotografia de natura, crec que no és així.

Bones Festes!!

Us deixo amb aquesta imatge d'un llop "noruec" amb el desig que passeu unes bones festes de Nadal i un molt bon 2014.

Si més no, que no sigui pitjor que aquest que ara tancarem...
;-)

Montphoto 2013

Aquests darrers tres dies he estat a LLoret de Mar, on com cada any per aquestes dates es porta a terme el MONTPHOTO-FEST, amb el veredicte d'un dels concursos de fotografia de natura més importants del Estat i també d'Europa i una serie de ponències i xarrades sobre aquest mon que tant ens apasiona.
Un cop més he tingut la sort de tenir fotos a la fase final i la gran fortuna de poder obtenir el primer premi en la categoria de Natura: Paisatge amb la foto que avui il·lustra l'entrada, anomenada: Tiralínies.

Aquesta foto també ha aconseguit el primer premi en Natura: Paisatge en la categoria de premis MONTPHOTO-AEFONA instaurada aquest any i que ha estat molt ben acollida per tots els participants i per els premiats en particular.
Podeu veure les galeries de les fotos premiades en aquest enllaç: Premis Montphoto 2013, entre les que també hi tinc dos mencions d'honor més, una en la categoria de Natura: Mon Vegetal i l'altre en Denuncia Ecològica.
Respecte a la categoria MONTPHOTO-AEFONA, apart del primer premi abans mencionat, també he aconseguit un segon premi en Denuncia Ecològica i tres mencions d'honor: una segona foto a Natura: Paisatge, una a Natura: Mon Vegetal i finalment una segona foto a Denuncia Ecològica.

Des d'aquí vull destacar i agrair a tot l'equip de Montphoto i en particular al "alma mater" del concurs, el Paco Membrives, la seva feina, amabilitat i sobretot, tracte. Donar la meva felicitació al guanyador absolut del concurs, l'Andres M. Dominguez, als guanyadors i finalistes de cada categoria, als pre-seleccionats i a tots els participants perquè si no hagués estat per tots ells, aquesta immensa festa de la fotografia de natura no hagués existit.

Tampoc vull desaprofitar l'ocasió de fer un esment especial al Sebastian Alvaro, un CRACK com a comunicador que ens ha delectat a tots amb les seves vivències i fer extensiva la felicitació a la resta de ponents que han intervingut aquests tres dies.

I no us oblideu, els que no el teniu ja, de comprar el llibre commemoratiu: INSPIRATS PER LA NATURA-2013

Viure el present

Era desembre de fa un any, feia fred, si fred a Canàries... però a més de 1.900 metres, al mirador del Pico de las Nieves (Gran Canària) i quan estava fent aquesta foto em va venir al cap que era com una mena de somni, veia el dia per damunt dels núvols i la nit ja a les valls fosques i amb els llums de les poblacions encesos.

Majestuós el Teide presideix tota l'escena, vigilant i desafiant que tot estigui en ordre, deixant-nos a nosaltres un temps suficient per somniar desperts i adonar-nos de que hi ha un sistema de dos velocitats, un, els que ja son a casa pensant en el futur o en el demà i un altre, els que com nosaltres estan vivint intensament el present, sense pensar en el futur.
La meva recomanació és no donar mai per perduda una sessió, per infructuosa que sembli i viure aquells instants que, qui sap...potser poden esdevenir irrepetibles ;-)

Moments efímers oblidats en el temps

La imatge d'avui simbolitza el que és el paisatge islandès, grans contrastos amb uns colors que no es poden veure en cap altre lloc del mon. Aquesta foto està feta en les terres del interior, les anomenades "Highlands" en una petita treva entre ruixats que va deixar que alguns rajos de sol il·luminessin parcialment les muntanyes del fons destacant els diferents tons de verd que ens oferia la natura.

Crec sincerament que quan estàs allà fen aquest tipus de foto no t'adones del que realment estàs fent i estàs vivint i no és fins passat un temps i repassant virtualment el viatge que t'adones de les experiències viscudes, moments efímers oblidats en el temps però que cada un, individualment té una forta càrrega emocional que et fa reviure aquell instant.
Espero que us agradi.

Tardor 2013 a La Garrotxa

Aquest any la tardor ve amb retràs per la meva terra, sembla que vulgui passar de llarg per la quantitat de fulles que ja han caigut tot i que les que no ho han fet no tenen els colors característics.
Amb l'entrada d'avui us informaré de com es troben ara mateix les nostres fagedes, potser us puc evitar un viatge en va als que hi aneu amb interessos fotogràfics.

A data d'avui, les fagedes de La Garrotxa estan així:
- Fageda de Milany, té color amb predomini de grocs però hi ha molt de verd encara i el terra està sec.
- Fageda de La Salut, similar a l'anterior, potser la propera setmana estarà al punt, no hi ha aigua apart de la petita bassa que serveix d'abeurador.
- Fageda de la Grevolosa, s'hi comença a veure algun groc i algun taronja però no està al pic, la foto que il·lustra aquesta entrada és una abstracció d'aquest matí, allà també està sec i el petit rierol no porta aigua.
- Fageda d'en Jordà, li falta molt, està verda i seca, molt seca, si no hi han grans ventades potser dintre de 10-12 dies s'hi podrà veure color.

Més sobre la composició...

Fa aproximadament dos anys vaig publicar l'entrada: La Composició, aquell llarg camí... on feia unes quantes reflexions sobre diferents plantejaments a l'hora de fer una fotografia i recordo que deia que veia un piló d'errades en les fotos que havia fet anteriorment... com si les que feia noves tinguessin quelcom millor o destacable.
Ara miro aquelles fotografies i em ve una pregunta al cap: "Com he estat capaç de fer aquesta foto??"
Segurament ara no en faria cap, be, ho dic amb la boca petita... crec que això és bo o al menys ho vull pensar.
Dos anys son molt de temps, viatges, milers de fotos i vivències, tant en lo personal com en lo estrictament fotogràfic i és un temps considerable perquè puguis veure una tendència o un canvi en la mateixa i és aquí on es troba el motiu d'aquesta entrada.
És normal escoltar:
- Quina composició més bona!!
- Enhorabona, composició mil·limètrica!!
- M'encanta aquest enquadrament!!
Que vol dir això?
- Doncs que has fet el que "s'havia de fer", que has aplicat unes regles, escrites o no, però que son les que utilitza la gran majoria, la teva foto és tècnicament bona però res més.
Que m'agradaria escoltar?
- Que original!!
- Això no ho havia vist mai, bona idea!
- M'agrada per la creativitat!
Evidentment, suposo que tots signaríem aquests desitjos i és la fita que tots ens tindríem que posar per arribar a millorar una miqueta el nostre treball. En aquest mon virtual on tot és tant efímer... costa trobar gent que innovi o que sorprengui, tot està vist i sinó es copia una idea o concepte d'algú que ja ho ha fet abans, tot s'hi val!!
Doncs no! el repte està en que no tot s'hi val, està molt be sortir a les hores concretes dels colors però que aquests no et dominin les emocions, sinó els resultats seran vulgars i la majoria sense més sentit que veure colors potents en una fotografia.

També crec que és molt important saber que vols fer, que vols transmetre... i amb això poso un exemple de tres fotografies fetes al mateix lloc i hora, mateixos paràmetres i objectiu, revelades exactament de la mateixa manera en blanc i negre perquè no "distreguin" i perquè pugueu jutjar si hi han diferències, quines son i si us en agrada cap

La primera i la darrera son les més ordenades, les que tenen la composició més de llibre i la del mig potser és la que reflexa una mica de caos, desordre en el primer pla però que continua tenint la força del paisatge amb la llum baixa incrementant el contrast.

No sé si és l'exemple adequat per il·lustrar el que volia explicar però si que m'agradaria dintre de dos anys poder fer una nova entrada sobre composició i poder dir de les fotos d'avui: "Jo vaig fer aquelles fotos??? No ho entenc!!"
I com a punt i final, una cita de Ansel Adams: "No hi ha regles per bones fotografies, només bones fotografies" ;-)

La guarida d'Antares

Tants de dies fen entrades sobre Islàndia m'han fet venir "mono" de nocturnes, avui us convido a veure aquesta imatge fruit de la planificació mitjançant un parell d'aplicacions per smartphone.
La nit anterior ja havia estat en aquest lloc, varen ser un parell d'hores més tard i la foto que buscava ja no era possible però vaig prendre nota de les coordenades per tornar-hi a l'endemà.

Si sou una mica observadors, us haureu adonat que el meu objectiu era "encabir" Antares dins aquesta cavitat a la roca de la dreta. Per aconseguir objectius d'aquesta mena has de comptar amb un mínim de coneixements, les apps adequades, sort amb la meteorologia i moltes ganes de tirar-ho endavant, doncs a aquelles hores s'està millor al llit que aquí dalt a 2.000 m. i  fregant els 0º

Perquè us feu una idea del tamany d'Antares (estrella més brillant de la constel·lació de l'Escorpí) us adjunto aquesta escala que he trobat per la xarxa i on ocupa el tercer lloc del quadrat nº 5 i és pot comparar amb el nostre Sol que està just sobre seu, al tercer lloc del quadrat nº 3.
Que tingueu un bon cap de setmana!!

Cascades

Avui us proposo un recorregut per algunes cascades islandeses, segurament en reconeixereu alguna i altres us costarà una mica més saber on és. En totes he intentat donar-hi el meu punt de vista i totes i cadascuna d'elles han estat protagonistes d'unes bones sessions fotogràfiques.

Començaré per una de les més maques i un dels objectius prefixats del viatge, Bruarfoss, que em va impressionar bastant tot i haver-la vist en innumerables fotos, sembla que algun pintor o dibuixant l'hagués dissenyat.

Seguint el curs del riu Bruar ens trobem Midfoss, amb els tons blau cel verdós característics d'aquest riu.

Raudfossar és una cascada que crida poderosament l'atenció per els tons taronges del seu curs, fruit de la gran quantitat de ferro que hi ha en el terreny, ja de lluny es veu com un paisatge irreal que es confirma a mida que t'hi vas apropant.

Una de les més maques del interior, Fagrifoss, amb un salt de més de 50 metres, deixa unes formes ben curioses per on cau l'aigua. Apropar-se a la vora és només apte per els que no tenen vertigen.

 

La més caudalosa d'Europa, Detifoss, famosa també per el seu doble arc de Sant Martí que afortunadament vàrem poder veure i fotografiar. Jo volia una visió més  personal pel que em vaig apropar al cantó oest per on cauen un parell de riuets petits que contrasten amb la gran i sorollosa caiguda principal.

Guggafoss, aquesta la tenim aprop del camí de terra que porta cap a Þórsmörk, una cascada que si la tinguéssim al costat de casa tindríem que fer pagar entrada per veure-la i a Islàndia pràcticament tothom passa de llarg.

I finalment, Ygarfoss, bastant desconeguda perquè està fora de totes les rutes convencionals que creuen la illa i que nosaltres vàrem descobrir per casualitat atrets per les imponents muntanyes que s'intueixen al fons... que potser seran protagonistes d'alguna futura entrada ;-)

Quina és la "bona llum"??

Avui no allargaré gaire el text, només us vull convidar a reflexionar i a triar el que per el vostre criteri és la"bona llum" si és que alguna de les següents fotos la reflexa.
Aquesta va ser una de les qüestions que es va debatir durant el viatge i que per el que veig i llegueixo en altres blocs/webs no acaba d'estar del tot clara... el que em porta a preguntar-me si cada moment té una bona llum?? i que no és pot afirmar categòricament que hi ha una que sobresurti per damunt de les altres.
Totes estan fetes a la llacuna glacial de Jökulsárlón, no hi han més de 15 metres de distancia entre una localització i altre i el "gap" horari és de 10 hores entre la primera i la darrera.

19:30 p.m.

19:53 p.m.

20:12 p.m.

5:55 a.m.

Tots els WB estan escollits manualment "in situ" per contrastar els resultats obtinguts amb la realitat del moment i porten lleugers retocs en LR 5

Landmannalaugar, la cara B

No sabia quin títol posar a aquesta entrada, el que si tenia clar és que tenia que ser sobre Landmannalaugar, lloc imprescindible si vas a Islàndia i que aquest any hem pogut descobrir amb tota la seva intensitat.
La majoria de gent associa aquest nom a una petita porció de la Reserva Natural de Fjallabak, concretament a on hi ha el càmping, l'alberg i la zona termal però realment és una gran extensió de muntanyes de colors, riolita, fumeroles, desconeguda per la gran majoria de visitants, islandesos inclosos.

Com a molt, alguns hem pogut fer un petit trekking al Brennisteinsalda, aquest volcà de 855m d'alçada i encara en actiu ens regala amb unes precioses vistes de la zona "coneguda". Jo vaig pujar-hi al 2011 i aquest any m'he "conformat" en gaudir d'unes increïbles llums de sortida sobre el volcà poc abans de les 6:00 am, de les que us en deixo un petita mostra en la foto superior. Cal dir que aquí també comença/acaba el famós trekking "Laugavegur", un dels més macos que es poden fer a Europa.
Cap d'aquests era el nostre objectiu d'enguany sinó descobrir noves localitzacions, gaudir de noves experiències en paratges desèrtics i crec que es pot dir que ho vàrem aconseguir.

Bona part de mèrit li correspon al Toyota, fidel i resistent, que ens va permetre apropar-nos a llocs on gairebé la pista només s'intuïa però com a recompensa vàrem poder gaudir de vistes increïbles, potser les fotos no els hi facin tota la justícia que es mereixen però aquí si que em dono per satisfet d'haver viscut l'experiència.

La cara "B" de Landmannalaugar no estava exempta de colors, els tons eren uns altres, potser menys riolita però igualment atractives. Aquí vàrem tenir un handicap fotogràfic, el fort vent feia que utilitzar el tele fos complicat perquè les fotos no sortissin trepidades però afortunadament n'hem pogut salvar la majoria.

No es veia cap petja humana, miressis allà on miressis, només natura ferotge, primigènia, colorista i en algunes zones fins i tot surrealista, com aquesta darrera foto on els grans prats de molsa verdosa acaben amb una zona "morta" que ens recorda que fa poc estava treien foc de les seves entranyes.
Us recomano totalment la seva "exploració" i que si podeu/voleu hi destineu uns quants dies doncs amb una visita de 1 o 2 dies és molt difícil de fer-te una idea del que amaguen alguns dels camins que no venen en les guies turístiques.
Imprescindible un vehicle 4x4 amb bones aptituds, alçada i sobretot amb una bona capacitat per creuar rius amb gran cabdal.

Islàndia: Viatjar en una Camper

Aquest darrer viatge ha estat una mica més especial que en altres ocasions, estava enfocat totalment a la fotografia de natura i per poder aconseguir la majoria dels objectius fixats vàrem optar per fer el viatge en un Toyota Hilux 4x4 amb una Camper FIS muntada a la part de darrera.
Al principi teníem cert recel sobre aquesta manera de viatjar ja que no sabíem si seria molt dur físic i psicològicament conviure tants dies en un espai tant reduït però el pes i les ganes d'estar en els llocs en les hores de la esperada "bona llum" va poder més que cap dels inconvenients.

Panoràmica de 5 fotos verticals on hi surt el vehicle, els meus dos companys i com no, l'aurora boreal encerclant aquestes muntanyes amb tanta personalitat, va estar una sort trobar un lloc on l'aigua estes tant calmada.

El Toyota en un dels càmpings interiors on vàrem passar un parell de dies, cal dir que per arribar a aquest lloc vàrem tenir que creuar varis rius, algun amb certa dificultat i perill.

Aquella nit vàrem poder dormir en el "Hotel de les 1.000 estrelles" i segurament em quedo curt, mai i puc dir ben alt: MAI, havia vist tantes estrelles i amb una contaminació lumínica inexistent. Recordo que els hi comentava als companys que gaudissin d'aquell privilegi doncs poques vegades veuran un cel tant net i clar com aquell.

Al cim d'un volcà, a la zona de Landmannalaugar, les bones aptituds "off road" del Toyota ens varen permetre gaudir de paisatges increïbles i desconeguts per la gran majoria de turistes i visitants a l'Illa.

Prop del cim del Namafjall, la muntanya que presideix la zona de fumeroles i piscines de fang anomenada Hverir, a pocs kilòmetres de Myvatn, vàrem poder gaudir de la cara B d'aquella activa zona geotermal.

Del vehicle, només tinc un adjectiu: "perfecte" i en quant a la Camper diria que ideal per dos persones i "suficient" per tres, sempre que es tingui clar que "anem en una tenda rígida" amb espais reduïts i que per menjar cal adaptar el "menjador" i per la nit transformar en "dormitori" i les demés "incomoditats" que cal acceptar.
La nostra unitat portava una potent calefacció Vebasto-Diesel que s'alimentava directament del diposit de combustible i que ens permetia gaudir d'unes temperatures ideals i podíem dormir sense tenir que utilitzar sac de dormir. També tenia una petita cuina ben equipada de dos fogons, una pica i una petita nevera elèctrica amb congelador, tot això ens va permetre una autonomia i independència total per poder quedar-nos en els llocs on ens venia de gust fer nit.

L'apartat d'energia per carregadors de bateries, mòbils i portàtils el vàrem resoldre seguint els consells que l'Oriol Alamany dona en aquesta entrada: "Terra Infinita 8: Informática y energía" i que son totalment suficients per un viatge de mitja/llarga durada. També portàvem un bidó amb una bona  reserva de gasoil per anar més tranquils (només el vàrem tenir que utilitzar una vegada però va justificar totalment la seva inclusió en l'equip).

M'he decidit a fer aquesta entrada doncs vaig estar buscant i rebuscant per internet abans de llogar el vehicle i no vaig ser capaç de trobar informació completa i fiable sobre aquesta manera de viatjar i especialment estan tant enfocada a uns objectius determinats.

La Terra Promesa

Hola de nou,
Feia dies, molts dies que no feia una entrada al bloc, ha estat el temps més llarg des de que el vaig crear, el motiu principal ha estat un nou viatge a "La Terra Promesa", Islàndia.
Un viatge totalment atípic, llarg, dur i a la vegada gratificant i "necessari" (per la meva salut mental), fruit de molts mesos de planificacions i recerca de localitzacions amb l'ajuda dels companys.
És un viatge que tinc que "pair" i que segurament reviuré durant moooolt de temps, doncs el llocs i les condicions en les que hi he estat son inimaginables, fora de tot catàleg d'agència de viatges i fins i tot no escoltant les recomanacions de seguretat de les autoritats islandeses.
A mida que les emocions es vagin refredant aniré pujant alguna entrada, de moment avui i com inici us deixo amb dos imatges que reflecteixen una mica els que us dic.

Kilòmetres de desert de roca vermella i negra i només de tant en tant un petita mata de molsa i algunes arrels d'un curiós color blanc a la zona de Tjarnargigur

Muntanyes de colors, no, no son les típiques de Landmannalaugar, les vàrem "descobrir" desprès de fer una ruta gairebé vertical amb el 4x4 posat i les marxes curtes treballant al màxim a les High Lands.

Qüestió de "Bones llums"??

Desprès d'un parell d'entrades dedicades a les flors i al macro més o menys "conceptual" jeje em venia de gust compartir aquesta foto feta a primera hora del matí a la platja de Benijo un dia que no prometia gaire.
Tant malament pintava el panorama que el meu bon amic no va voler baixar les innumerables escales que porten fins a la platja, si mal no recordo, les seves paraules varen ser: "Cielos así a montones, no tiene colores, para que voy a bajar si puedo repetir esa foto miles de veces??" (Fi de la cita)
Clar, ell hi ha estat pilots de vegades i s'ha trobat amb aquestes llums en altres ocasions...

Com comprendreu, jo si que vaig baixar, no és qüestió de deixar passar oportunitats quan estàs a molts kilòmetres de casa, aquest va estar el motiu principal, el segon...que cada cop busco menys les llums caòtiques, marcianes i radioactives, cada cop aprecio més les llums suaus, normals, potser les que en una època propera m'haguessin fet dir: "Per això no trec ni la càmera..."
Però com molt be saben els que acostumen a aguantar-me en les sortides/viatges, ara dono més importància a l'equil·libri dinàmic, la composició i altres apartats de la fotografia que les llums en si.
Perquè?
- Doncs perquè penso que unes bones llums per si soles no et garanteixen que la fotografia sigui bona,  en tot cas, serà "cridanera" i potser si serà la fotografia que estarà a les primeres pàgines/llistes dels foros de "fotografia", que tindrà no sé quants "m'agrada", vots i favorits però darrerament acostumen a ser les fotografies que ni tant sols miro.
Tornant a la que avui us proposo, sé que no te un cel espectacular, de fet no té res espectacular, ni tant sols tractament, no més que el que acostumo a "tocar" i sense cap tipus de saturació  però em conformo que sigui la meua foto i poder-la contemplar a 27" com estic fen ara.
;-)

Fotografia conceptual, si o no??

Un dia no fa gaires mesos, un amic em va dir: "la teva fotografia es bastant previsible, tècnicament correcte però no sorprèn...et recomano que abans de sortir a fer fotos et prenguis dos whiskys..."

Canon 5D + Canon 100mm f/2.8 IS L macro + trípode

Fa poc vaig pensar: Potser té raó, i perquè no li faig cas???
Ara ve la pregunta, desprès de veure aquestes i les darreres fotos he pensat: potser me'n he pres masses???
Que hi dieu??

 Canon 5D + Canon 100mm f/2.8 IS L macro + trípode

M'agradaria que fos una crítica de veritat, jo ho veig amb els meus ulls i dubto, a la meva mainada no els hi agraden gens, ho he consultat a un parell d'amics i tampoc... i a vosaltres???
Sincerament crec que de vegades t'encaselles allà on et trobes més còmode però tinc que reconèixer que sempre, sempre, he après de les crítiques, encara que algunes al primer moment et puguin fer "mal" si desprès et fan reflexionar cal valorar-les molt positivament.
Si al final tinc que deixar el whisky el meu fetge ho agrairà... :-))
Gràcies!!

P.D. No penso deixar la fotografia de paisatge que tant em té enganxat...

Lilium martagon

Avui us deixo amb aquests marcòlics (Lilium martagon) del Montseny, no hi ha gaire historia per explicar, només son fruit d'un matí en la bona companyia de l'amfitriona, la Susss i el Jordi Amela.

Totes les fotos estan fetes amb la 5D, el Canon 100mm f/2.8 L IS macro i trípode, algunes tenen un petit toc de flaix reduït a la mínima potència i en altres s'ha direccionat la llum amb un reflector improvisat

La meva idea era fer quelcom original jugant amb la llum i els colors com a fons, això m'ha portat a utilitzar sempre una obertura molt gran, la majoria de vegades f/3.5 i fins i tot algunes a f/2.8

El WB sempre ha estat manual i escollit depenent de l'intensitat de la llum del sol o de les ombres per tal d'aconseguir un resultat molt proper a la realitat de cada moment de llum.

Finalment també he dedicat una estona a fer alguna foto més "clàssica" per tal de tenir una mica d'arxiu d'aquesta bonica planta.

El Tajinaste

Per els comentaris que alguns heu fet en l'entrada anterior he vist que molts desconeixeu l'existència de la laurisilva, això m'ha fet pensar que possiblement també hi haurà molta gent que desconeix una altra planta endèmica de Tenerife, el tajinaste vermell.
Va ser un altre dels meus objectius del darrer viatge i avui us ela presentaré. És una planta biennal, que floreix durant un curt període de temps a final de la primavera i les flors es tornen d'un vermell intens que dura molt pocs dies. És la planta escollida per les abelles per la producció de mel degut a la gran quantitat de pol·len que té, un cop acabat el cicle de vida es torna verda un altre cop fins que s'asseca i cau, desintegrant-se poc a poc fins desaparèixer. Els exemplars més grans poden arribar fins als tres metres tot i que la mida més normal ronda entre 1,50 i 2 metres.

Canon 5D + Canon 17-40mm a 24mm, ISO 50, f/11 i 30 segons

La primera vegada que en vaig veure un en persona va ser a Gran Canària, era verd i molt alt, tant que al no poder suportar el seu propi pes es va doblegar en forma d'arc, em va impressionar tant que vaig fixar-me com a fita veure'ls en plena floració i sobretot de nit.
Ja us podeu imaginar que planificar un viatge tinguen en compte la lluna nova, la posició de la Via Làctia, el temps i si ja hi afegim els tajinastes la cosa es complica i molt. Recordo quan ho parlavem mesos abans amb l'Arturo i ell em deia: "Si Macho, Tu lo quieres todo y en un viaje de unos cuantos días te vas a dar con un canto en los dientes..." però ja veieu que si és possible.
Aquesta foto te la seva historia, com la majoria de les que comparteixo en aquest lloc i aquesta és una mica més llarga del compte. Va ser objecte d'un parell de "discussions", una per la tècnica a utilitzar, jo la volia fer en una sola foto i ell en varies per les diferents intensitats de llum i muntar-la en Photoshop via capes i la segona si utilitzar llum "artificial" o no.
Com la majoria ja haureu endevinat, aquesta és una sola foto, aprofitant el bon rang dinàmic de la MKIII i amb un degradat neutre de 0,9, WB manual, triat per el cel. L'exposició està mesurada també per el cel a 30 segons per poder tenir temps de decidir on i com volia la llum a les plantes i aquestes tenen la llum del petit cop de flaix modificat amb un gel càlid per contrarestar el balanç de blancs triat i per "rescatar-les" de la foscor en que estarien de no ser per aquesta aportació de llum artificial.

Laurisilva

Laurisilva, una paraula que definia un objectiu meu dels darrers temps i que junt amb els taginastes, son una part molt important de la flora canària i a diferència d'aquests darrers, la laurisilva si que la podem trobar en altres indrets a part de les illes afortunades, creix en illes tropicals com Madeira, Nova Zelanda..etc.
El passat viatge a Gran Canària vaig poder-ne veure però amb molt poca quantitat i en una mena de jardí anomenat Reserva Natural de Los Tilos de Moya, la decepció va ser important.  En part aquest va ser un dels motius que partíssim el viatge a Tenerife en dos, un dedicat exclusivament a la nit, estrelles i taginastes al Parque Nacional de Las Cañadas del Teide i la segona part al macís d'Anaga, les seves costes i els boscos de laurisilva.

Varies sortides infructuoses amb molt poc botí fotogràfic però si cultural, vàrem poder estar en un dels llocs on la laurisilva regne per damunt de les altres espècies d'arbres i vaig poder fer-me una idea del que volia....si! ho heu endevinat! Boires!!

El darrer dia es va aixecar plujós, amb un cel gris plom que no convidava gaire a sortir amb la càmera però com s'ha de fer sempre quan ets a molts kilòmetres de casa... sortir a provar i aquest darrer matí que no prometia res va ser "el dia" que em vaig poder passar unes hores fotografiant laurisilva amb boires que anaven i venien sota una fina pluja intermitent.

Crec que el punt optim li va donar la pluja, que va pintar amb els millors colors les fulles de tota la vegetació de la zona i tirant de polaritzador els verds pujaven de to de forma natural.

Com no, també hi ha alguna anècdota  la més curiosa va ser quan uns ciclistes varen cridar: "Estan aquí, aquí los teneis...", clar, amb les presses havia aparcat el cotxe al costat de la carretera i l'amplada de la mateixa no era l'aconsellable per fer-ho i una parella d'agents rurals ens estaven buscant des de feina estona... :-)
Les explicacions de rigor, els vàrem dir el que estàvem fen i la sorpresa va ser que fins i tot ens varen  indicar un lloc molt proper per aparcar i no perdre el moment "boira" que teníem al davant...

Respecte a les fotos, la primera reflecteix una mena de catifa verda on la boira anava i venia deixant el paisatge com els dels comptes de fades, hi vàrem dedicar una bona estona i vaig poder gaudir-hi molt tot i la mullena que s'anava acumulant a la roba. La segona és una de les que sempre volia tenir, un caòtic bosc de laurisilva amb tot lo enrevessat que pot arribar a ser però que és com realment es veu, no tots els reductes d'aquesta planta son tant macos i ben ordenats com algunes de les famoses fotografies que presideixen alguns concursos internacionals de natura.