El racó dels meus somnis

Inspirat en una entrada que va fer fa temps en Gorka Lopez  i mentre intentava editar un RAW d'una potent sortida de sol a Landmannalaugar (Islàndia) que es resistia a mostrar-me un resultat coherent, s'em va ocórrer demanar a uns quants companys i bons fotògrafs ajuda per editar aquest RAW. Cada un a la seva manera, amb el seu estil i encuriosit per veure que en podia sortir de bo de tot això. El vaig penjar a dropbox i els hi vaig donar unes petites indicacions perquè es fessin una composició de lloc del que jo havia viscut perquè els resultats fossin lo més acurats possible. RAW Original En quant a l'edició, vaig deixar total llibertat, inclús fer retalls per re-enquadrar al gust de cada un. Els resultats com veureu son bastant dispars, alguns bastant allunyats del moment que vaig veure en directe i que a la càmera li va costar de captar, responen a la manera de veure i de processar de cada un dels que han intervingut en aquesta prova. El veritable objectiu de l

Us deixo amb aquesta imatge d'un llop "noruec" amb el desig que passeu unes bones festes de Nadal i un molt bon 2014. Si més no, que no sigui pitjor que aquest que ara tancarem... ;-)

Aquests darrers tres dies he estat a LLoret de Mar , on com cada any per aquestes dates es porta a terme el MONTPHOTO-FEST , amb el veredicte d'un dels concursos de fotografia de natura més importants del Estat i també d'Europa i una serie de ponències i xarrades sobre aquest mon que tant ens apasiona. Un cop més he tingut la sort de tenir fotos a la fase final i la gran fortuna de poder obtenir el primer premi en la categoria de Natura: Paisatge amb la foto que avui il·lustra l'entrada, anomenada: Tiralínies . Aquesta foto també ha aconseguit el primer premi en Natura: Paisatge en la categoria de premis MONTPHOTO-AEFONA instaurada aquest any i que ha estat molt ben acollida per tots els participants i per els premiats en particular. Podeu veure les galeries de les fotos premiades en aquest enllaç: Premis Montphoto 2013 , entre les que també hi tinc dos mencions d'honor més, una en la categoria de Natura: Mon Vegetal i l'altre en Denuncia Ecològica . Respe

Era desembre de fa un any, feia fred, si fred a Canàries... però a més de 1.900 metres, al mirador del Pico de las Nieves (Gran Canària) i quan estava fent aquesta foto em va venir al cap que era com una mena de somni, veia el dia per damunt dels núvols i la nit ja a les valls fosques i amb els llums de les poblacions encesos. Majestuós el Teide presideix tota l'escena, vigilant i desafiant que tot estigui en ordre, deixant-nos a nosaltres un temps suficient per somniar desperts i adonar-nos de que hi ha un sistema de dos velocitats, un, els que ja son a casa pensant en el futur o en el demà i un altre, els que com nosaltres estan vivint intensament el present , sense pensar en el futur. La meva recomanació és no donar mai per perduda una sessió, per infructuosa que sembli i viure aquells instants que, qui sap...potser poden esdevenir irrepetibles ;-)

La imatge d'avui simbolitza el que és el paisatge islandès, grans contrastos amb uns colors que no es poden veure en cap altre lloc del mon. Aquesta foto està feta en les terres del interior, les anomenades " Highlands " en una petita treva entre ruixats que va deixar que alguns rajos de sol il·luminessin parcialment les muntanyes del fons destacant els diferents tons de verd que ens oferia la natura. Crec sincerament que quan estàs allà fen aquest tipus de foto no t'adones del que realment estàs fent i estàs vivint i no és fins passat un temps i repassant virtualment el viatge que t'adones de les experiències viscudes, moments efímers oblidats en el temps però que cada un, individualment té una forta càrrega emocional que et fa reviure aquell instant. Espero que us agradi.

Aquest any la tardor ve amb retràs per la meva terra, sembla que vulgui passar de llarg per la quantitat de fulles que ja han caigut tot i que les que no ho han fet no tenen els colors característics. Amb l'entrada d'avui us informaré de com es troben ara mateix les nostres fagedes, potser us puc evitar un viatge en va als que hi aneu amb interessos fotogràfics. A data d'avui, les fagedes de La Garrotxa estan així: - Fageda de Milany, té color amb predomini de grocs però hi ha molt de verd encara i el terra està sec. - Fageda de La Salut, similar a l'anterior, potser la propera setmana estarà al punt, no hi ha aigua apart de la petita bassa que serveix d'abeurador. - Fageda de la Grevolosa, s'hi comença a veure algun groc i algun taronja però no està al pic, la foto que il·lustra aquesta entrada és una abstracció d'aquest matí, allà també està sec i el petit rierol no porta aigua. - Fageda d'en Jordà, li falta molt, està verda i seca, molt seca,

Fa aproximadament dos anys vaig publicar l'entrada: La Composició, aquell llarg camí... on feia unes quantes reflexions sobre diferents plantejaments a l'hora de fer una fotografia i recordo que deia que veia un piló d'errades en les fotos que havia fet anteriorment... com si les que feia noves tinguessin quelcom millor o destacable. Ara miro aquelles fotografies i em ve una pregunta al cap: "Com he estat capaç de fer aquesta foto??" Segurament ara no en faria cap, be, ho dic amb la boca petita... crec que això és bo o al menys ho vull pensar. Dos anys son molt de temps, viatges, milers de fotos i vivències, tant en lo personal com en lo estrictament fotogràfic i és un temps considerable perquè puguis veure una tendència o un canvi en la mateixa i és aquí on es troba el motiu d'aquesta entrada. És normal escoltar: - Quina composició més bona!! - Enhorabona, composició mil·limètrica!! - M'encanta aquest enquadrament!! Que vol dir això? - Doncs que

Tants de dies fen entrades sobre Islàndia m'han fet venir "mono" de nocturnes, avui us convido a veure aquesta imatge fruit de la planificació mitjançant un parell d'aplicacions per smartphone. La nit anterior ja havia estat en aquest lloc, varen ser un parell d'hores més tard i la foto que buscava ja no era possible però vaig prendre nota de les coordenades per tornar-hi a l'endemà. Si sou una mica observadors, us haureu adonat que el meu objectiu era "encabir" Antares dins aquesta cavitat a la roca de la dreta. Per aconseguir objectius d'aquesta mena has de comptar amb un mínim de coneixements, les apps adequades, sort amb la meteorologia i moltes ganes de tirar-ho endavant, doncs a aquelles hores s'està millor al llit que aquí dalt a 2.000 m. i  fregant els 0º Perquè us feu una idea del tamany d'Antares ( estrella més brillant de la constel·lació de l'Escorpí) us adjunto aquesta escala que he trobat per la xarxa i on ocup

Avui us proposo un recorregut per algunes cascades islandeses, segurament en reconeixereu alguna i altres us costarà una mica més saber on és. En totes he intentat donar-hi el meu punt de vista i totes i cadascuna d'elles han estat protagonistes d'unes bones sessions fotogràfiques. Començaré per una de les més maques i un dels objectius prefixats del viatge, Bruarfoss , que em va impressionar bastant tot i haver-la vist en innumerables fotos, sembla que algun pintor o dibuixant l'hagués dissenyat. Seguint el curs del riu Bruar ens trobem Midfoss, amb els tons blau cel verdós característics d'aquest riu. Raudfossar és una cascada que crida poderosament l'atenció per els tons taronges del seu curs, fruit de la gran quantitat de ferro que hi ha en el terreny, ja de lluny es veu com un paisatge irreal que es confirma a mida que t'hi vas apropant. Una de les més maques del interior, Fagrifoss , amb un salt de més de 50 metres, deixa unes formes ben curi

Avui no allargaré gaire el text, només us vull convidar a reflexionar i a triar el que per el vostre criteri és la" bona llum " si és que alguna de les següents fotos la reflexa. Aquesta va ser una de les qüestions que es va debatir durant el viatge i que per el que veig i llegueixo en altres blocs/webs no acaba d'estar del tot clara... el que em porta a preguntar-me si cada moment té una bona llum?? i que no és pot afirmar categòricament que hi ha una que sobresurti per damunt de les altres. Totes estan fetes a la llacuna glacial de Jökulsárlón, no hi han més de 15 metres de distancia entre una localització i altre i el "gap" horari és de 10 hores entre la primera i la darrera. 19:30 p.m. 19:53 p.m. 20:12 p.m. 5:55 a.m. Tots els WB estan escollits manualment "in situ" per contrastar els resultats obtinguts amb la realitat del moment i porten lleugers retocs en LR 5

No sabia quin títol posar a aquesta entrada, el que si tenia clar és que tenia que ser sobre Landmannalaugar, lloc imprescindible si vas a Islàndia i que aquest any hem pogut descobrir amb tota la seva intensitat. La majoria de gent associa aquest nom a una petita porció de la Reserva Natural de Fjallabak, concretament a on hi ha el càmping, l'alberg i la zona termal però realment és una gran extensió de muntanyes de colors, riolita, fumeroles, desconeguda per la gran majoria de visitants, islandesos inclosos. Com a molt, alguns hem pogut fer un petit trekking al Brennisteinsalda, aquest volcà de 855m d'alçada i encara en actiu ens regala amb unes precioses vistes de la zona "coneguda". Jo vaig pujar-hi al 2011 i aquest any m'he "conformat" en gaudir d'unes increïbles llums de sortida sobre el volcà poc abans de les 6:00 am, de les que us en deixo un petita mostra en la foto superior. Cal dir que aquí també comença/acaba el famós trekking "

Aquest darrer viatge ha estat una mica més especial que en altres ocasions, estava enfocat totalment a la fotografia de natura i per poder aconseguir la majoria dels objectius fixats vàrem optar per fer el viatge en un Toyota Hilux 4x4 amb una Camper FIS muntada a la part de darrera. Al principi teníem cert recel sobre aquesta manera de viatjar ja que no sabíem si seria molt dur físic i psicològicament conviure tants dies en un espai tant reduït però el pes i les ganes d'estar en els llocs en les hores de la esperada "bona llum" va poder més que cap dels inconvenients. Panoràmica de 5 fotos verticals on hi surt el vehicle, els meus dos companys i com no, l'aurora boreal encerclant aquestes muntanyes amb tanta personalitat, va estar una sort trobar un lloc on l'aigua estes tant calmada. El Toyota en un dels càmpings interiors on vàrem passar un parell de dies, cal dir que per arribar a aquest lloc vàrem tenir que creuar varis rius, algun amb certa dificultat

Hola de nou, Feia dies, molts dies que no feia una entrada al bloc, ha estat el temps més llarg des de que el vaig crear, el motiu principal ha estat un nou viatge a " La Terra Promesa ", Islàndia. Un viatge totalment atípic, llarg, dur i a la vegada gratificant i "necessari" (per la meva salut mental), fruit de molts mesos de planificacions i recerca de localitzacions amb l'ajuda dels companys. És un viatge que tinc que "pair" i que segurament reviuré durant moooolt de temps, doncs el llocs i les condicions en les que hi he estat son inimaginables, fora de tot catàleg d'agència de viatges i fins i tot no escoltant les recomanacions de seguretat de les autoritats islandeses. A mida que les emocions es vagin refredant aniré pujant alguna entrada, de moment avui i com inici us deixo amb dos imatges que reflecteixen una mica els que us dic. Kilòmetres de desert de roca vermella i negra i només de tant en tant un petita mata de molsa i algunes a

Desprès d'un parell d'entrades dedicades a les flors i al macro més o menys "conceptual" jeje em venia de gust compartir aquesta foto feta a primera hora del matí a la platja de Benijo un dia que no prometia gaire. Tant malament pintava el panorama que el meu bon amic no va voler baixar les innumerables escales que porten fins a la platja, si mal no recordo, les seves paraules varen ser: "Cielos así a montones, no tiene colores, para que voy a bajar si puedo repetir esa foto miles de veces??" (Fi de la cita) Clar, ell hi ha estat pilots de vegades i s'ha trobat amb aquestes llums en altres ocasions... Com comprendreu, jo si que vaig baixar, no és qüestió de deixar passar oportunitats quan estàs a molts kilòmetres de casa, aquest va estar el motiu principal, el segon...que cada cop busco menys les llums caòtiques, marcianes i radioactives, cada cop aprecio més les llums suaus, normals, potser les que en una època propera m'haguessin fet dir: &quo

Un dia no fa gaires mesos, un amic em va dir: "la teva fotografia es bastant previsible, tècnicament correcte però no sorprèn...et recomano que abans de sortir a fer fotos et prenguis dos whiskys..." Canon 5D + Canon 100mm f/2.8 IS L macro + trípode Fa poc vaig pensar: Potser té raó, i perquè no li faig cas??? Ara ve la pregunta, desprès de veure aquestes i les darreres fotos he pensat: potser me'n he pres masses??? Que hi dieu??   Canon 5D + Canon 100mm f/2.8 IS L macro + trípode M'agradaria que fos una crítica de veritat, jo ho veig amb els meus ulls i dubto, a la meva mainada no els hi agraden gens, ho he consultat a un parell d'amics i tampoc... i a vosaltres??? Sincerament crec que de vegades t'encaselles allà on et trobes més còmode però tinc que reconèixer que sempre, sempre, he après de les crítiques, encara que algunes al primer moment et puguin fer "mal" si desprès et fan reflexionar cal valorar-les molt positivament. Si al

Avui us deixo amb aquests marcòlics (Lilium martagon) del Montseny, no hi ha gaire historia per explicar, només son fruit d'un matí en la bona companyia de l'amfitriona, la Susss i el Jordi Amela . Totes les fotos estan fetes amb la 5D, el Canon 100mm f/2.8 L IS macro i trípode, algunes tenen un petit toc de flaix reduït a la mínima potència i en altres s'ha direccionat la llum amb un reflector improvisat La meva idea era fer quelcom original jugant amb la llum i els colors com a fons, això m'ha portat a utilitzar sempre una obertura molt gran, la majoria de vegades f/3.5 i fins i tot algunes a f/2.8 El WB sempre ha estat manual i escollit depenent de l'intensitat de la llum del sol o de les ombres per tal d'aconseguir un resultat molt proper a la realitat de cada moment de llum. Finalment també he dedicat una estona a fer alguna foto més "clàssica" per tal de tenir una mica d'arxiu d'aquesta bonica planta.

Per els comentaris que alguns heu fet en l'entrada anterior he vist que molts desconeixeu l'existència de la laurisilva, això m'ha fet pensar que possiblement també hi haurà molta gent que desconeix una altra planta endèmica de Tenerife, el tajinaste vermell. Va ser un altre dels meus objectius del darrer viatge i avui us ela presentaré. És una planta biennal, que floreix durant un curt període de temps a final de la primavera i les flors es tornen d'un vermell intens que dura molt pocs dies. És la planta escollida per les abelles per la producció de mel degut a la gran quantitat de pol·len que té, un cop acabat el cicle de vida es torna verda un altre cop fins que s'asseca i cau, desintegrant-se poc a poc fins desaparèixer. Els exemplars més grans poden arribar fins als tres metres tot i que la mida més normal ronda entre 1,50 i 2 metres. Canon 5D + Canon 17-40mm a 24mm, ISO 50, f/11 i 30 segons La primera vegada que en vaig veure un en persona va ser a Gran

Laurisilva, una paraula que definia un objectiu meu dels darrers temps i que junt amb els taginastes, son una part molt important de la flora canària i a diferència d'aquests darrers, la laurisilva si que la podem trobar en altres indrets a part de les illes afortunades, creix en illes tropicals com Madeira, Nova Zelanda..etc. El passat viatge a Gran Canària vaig poder-ne veure però amb molt poca quantitat i en una mena de jardí anomenat Reserva Natural de Los Tilos de Moya, la decepció va ser important.  En part aquest va ser un dels motius que partíssim el viatge a Tenerife en dos, un dedicat exclusivament a la nit, estrelles i taginastes al Parque Nacional de Las Cañadas del Teide i la segona part al macís d'Anaga, les seves costes i els boscos de laurisilva. Varies sortides infructuoses amb molt poc botí fotogràfic però si cultural, vàrem poder estar en un dels llocs on la laurisilva regne per damunt de les altres espècies d'arbres i vaig poder fer-me una idea del