El racó dels meus somnis

En el Pais Basc, prop de la frontera amb França hi ha un lloc que sembla tret d'un compte de fades, Labetxu o La Vall dels Colors, a la muntanya de Jaizkibel, un lloc on els fotògrafs podem expremer les poques neurones que ens funcionen i buscar combinacions de formes i colors cada cop més arriscades, deixant volar la nostra imaginació i deixant-nos portar per el misticisme del lloc podem passar-hi hores i hores en comunió amb la natura, només interromputs per el batec de les onades del Cantàbric contra les roques del litoral. Us deixo amb una de les típiques, feta en una petita "cova" on deuen fer nit les cabres, doncs el fort olor i els rastres d'excrements així ho delataven. Imatge tal qual surt de la càmera, de fet no admeten gaire processat ja que per poc que li donis, el resultat es veu irreal, només vaig tenir en compte que el sol no hi donés directament, cal dir que en aquest lloc s'han d'extremar les precaucions a l'hora d'exposar, ja que ...

Una vegada, ja fa molt anys, vaig veure a fotonatura una fotografia que em va meravellar, es tractava d'una fageda molt petita que hi ha a la província de Biscaia, de nom Otzarreta, però mes conegut entre els fotògrafs de natura com el " Bosc de Isabel ", referint-se a la Isabel Diez San Vicente , una gran fotògrafa vasca, de la que us recomano la visita a la seva web si encara no la coneixeu i amb qui compartiré exposició a Arbúcies, junt amb l' Oriol Alamany , el Vicenç Gimeno i Josep Guiolà , dintre del Foto-Montseny 2011 que comença el 26 d'aquest mes i que estarà allà fins a primers de gener de l'any vinent. Com deia, al veure aquesta fotografia...vaig dir-me algun dia tinc que veure això amb els meus propis ulls i ha estat així, aquest any hi he estat per tercera vegada, de fet cada cop que passo per Biscaia vaig a donar-hi una ullada, esperant trobar-hi aquell toc de boira que la fa diferent entre mils i ja demanant l'impossible, que el riuet ba...

Fa pocs dies vaig veure varies fotografies de diferents companys de la platja de Barrika, si no arriben a dir on era no hagués reconegut la platja...hi he estat en tres diferents ocasions i mai l'havia vist tant canviada, la sorra ha envaït l'espai que hi havia entre els flysch, les famoses cues de dinosaure han quedat minimitzades, evidentment, continua essent Barrika i te el seu encant i les mil composicions fotogràfiques que fan la delícia de qualsevol fotògraf de natura, però per mi han perdut part, bona part, de la seva personalitat.   Avui li he volgut dedicar una entrada amb una foto feta la passada tardor, un dia amb el cel ras, però que com sempre si esperes el moment oportú en pots treure alguna imatge que valgui la pena haver baixat tantes escales com s'han de fer per arribar a aquest indret.  Per fer quelcom diferent, vaig esperar que el sol estès gairebé a punt d'amagar-se a l'horitzó i que els darrers rajos il·luminessin lateralment els flysch, a...

Fa uns dies, llegint el bloc de l'Esteve Garriga, Moments de llum, vaig recordar com vaig passar-les "magres" per la Costa Basca,  ell parlava de com patinen les roques a Gaztelugache, el meu cul i cames en poden donar testimoni, us ho asseguro!!! i la meva mainada també, perquè varen veure com el seu pare "desapareixia" virtualment entre les roques fosques, plenes d'algues i que competeixen amb el gel de lo relliscoses que son. Un record em va portar a l'altre i em va fer pensar en aquesta foto d'Azkorri, quines onades!!! penso que no fa falta que us expliqui com vaig quedar desprès de fer la foto, o si? ;) Dons si, moll com un ànec!!  I per poc, el Cantàbric es queda amb la càmera, trípode i estoig de filtres, però va estar emocionant, em va carregar d'adrenalina per una bona temporada i em va fer veure els riscos que de vegades, inconscientment, correm per captar un bon moment. Espero que aquesta foto-testimoni al menys s'ho hagi ...

Si veure una sortida de sol es una de les experiències mes gratificants, veure una posta de lluna es una  altra meravella que tenim a l'abast al llarg de l'any, amb un petit sacrifici clar, i es que llevar-se d'hora es  pecat per molta gent, que no veuran en tota la seva vida un espectacle con aquest. Sap una mica de greu per ells, però amb imatges com aquesta potser els hi despertem una mica  les ganes i algun dia faran un esforç, sinó aquí en queda el testimoni de la seva bellesa. Aquesta està feta en concret a San Juan de Gaztelugache, en una nit de lluna plena i amb la marea ja baixant, curiosament va adquirir un to càlid, al igual que quan el sol està baix, que li dona un toc de color diferenciador, al fons també hi han pinzellades de contaminació lumínica del poble que hi ha al costat, Bakio probablement. Aquesta foto la vaig fer a les 5:45 del matí, amb la companyia de la meva filla el passat octubre. Bona setmana a tothom!

Aquest no era a priori un dels "destins fotogràfics" del meu viatge al Pais Basc, ben al contrari, no en coneixia la seva existència, va estar per casualitat, mentre dinàvem en un asador de la carretera, quan vaig coincidir a uns que en parlaven i al veure la motxilla Lowepro, es varen dirigir a nosaltres i entre la conversa ja em vaig assabentar que ben aprop teníem la platja d'Azkorri i el seu atractiu fotogràfic, un cop allà vaig conèixer a Andoni Lamborena un fotògraf de natura, del que us recomano que visiteu la seva web, segur que no us defraudarà. Aquesta foto però no es d'aquell dia, evidentment hi vaig haver de tornar... no puc amagar que el lloc em va sorprendre i cada cop que vaig passar-hi a la vora, vaig fer-hi una visita, aquest dia, ja estàvem ben aprop i el cel era planer, gris i fosc sense cap interès, però de totes maneres vaig decidir baixar-hi, des de l'aparcament ja vàrem veure que canviava el to del cel, be! vaig pensar, però no, no es va a...

Normalment no dedico aquest bloc a fer "propaganda" de ningú, per això l'entrada d'avui es especial, va dedicada a dos mestres de la fotografia astronòmica, el Jordi Busqué i el Manel Soria , que junts formen Celístia , entitat que ahir va organitzar una ponència sobre fotografia de paisatge a Barcelona i es la meva manera de donar les gràcies per haver dut a terme un acte com aquest, amb ponents de qualitat i desinteressadament, és a dir DE FRANC!!! o GRATIS!!! encara que soni malament. No cal dir que va estar un èxit i una gran aportació a la fotografia de natura, és una llàstima que no hi hagin més sovint actes com aquest, que a més ens serveixen per trobar amics i coneguts que fa temps que no veus i amb qui et sents molt proper. Així que, la fotografia d'avui, de l'ermita de San Juan de Gaztelugache, nocturna, plena d'estrelles i únicament il·luminada per la lluna i per un parell de cops de llum del far que queda a la dreta de l'illot, una de...

Un lloc de culte per els fotògrafs de natura sens dubte és San Juan de Gaztelugache i els seus voltants, un indret paradisíac prop de Bakio a Biscaia. En el meu darrer viatge vaig tenir la sort de poder-hi anar un parell de vegades, només arribar va coincidir amb la posta de sol i just el darrer dia, amb nit de lluna plena, i vaig poder veure com aquesta es posava dins el Cantàbric mentre la marea anava deixant pas a una gran quantitat de roques que al arribar estaven submergides. Un espectacle molt recomanable, tant si ets un obsés de la fotografia com si ets un enamorat de la natura, dos característiques amb les que em sento identificat. La part no "visible" d'aquesta sessió fotogràfica es que, evidentment ets tens que llevar a unes hores intempestives, has de fer un bon trajecte a les fosques i desprès de tot, al arribar has d'esperar que amb la baixada de la marea, sorgeixi un camí que no veus i que et doni pas a la localització que tenies prevista, immersa so...

Sovint parlant amb els companys, sorgeix el dilema de si cal “perdre” el temps quan el cel està pla, absent total de núvols, per anar a fer una sortida o una posta de sol al mar o al nostre racó preferit… Amb la foto d’avui vull que jutgeu vosaltres mateixos i arribeu a una conclusió sobre el qüestió d’aquest debat. La posada en escena era aquesta: Viatge “fotogràfic” al País Basc, planificat amb detall, cuidant aspectes com les marees i la meteorologia, localitzacions etc. Segons el planning tocava Barrika, dinem a Sopelana, molt aprop del lloc en qüestió i fregant-nos les mans tot mirant un cel espectacular, ple de núvols… A mesura que es va anar passant la tarda i acostant-se la posta de sol, el cel va quedant net, es va buidar dels núvols que ens havien acompanyat bona part del dia. Que fem?... ens preguntàvem. Dons sens dubte vàrem baixar les escales i cap a la platja de Barrika, les localitzacions memoritzades, la marea al punt i el cel… que comença a agafar un to taron...

Si hi ha una fageda famosa a Espanya, sens dubte que es la de Otxarreta, un lloc que ha servit d’inspiració fins i tot a Jose B. Ruiz per la portada del seu darrer llibre “Composición en Fotografia”, un lloc on jo he estat per segona vegada aquest any, esperant fer una foto amb boira i amb el riuet ple d’aigua, amb colors de tardor i amb un aire entre fantàstic i misteriós, però un altre cop he tingut que marxar sense fer la foto buscada, dons tampoc aquest cop havia el caudal d’aigua esperat, la tardor no es manifestava amb tota la seva força i fins i tot just arribar es va dissipar la boira. El cas es que, ja de camí cap al restaurant que hi ha a l’Alt de Barazar, marxa el sol i comença a caure una fina pluja, la cara em va canviar de cop, giro el cotxe i de caps a la fageda, munto el polaritzador, el trípode i vaig poder gaudir d’una llum i uns colors que no eren com havia imaginat, però que si em va deixar suficientment satisfet, visual i fotogràficament amb imatges com la d’av...

Si a la costa del país basc hi han llocs impressionants, tant per el que pots veure com fotografiar, sens dubte que un d'ells es la platja de Barrika, d'on es la foto d'avui, un lloc al que hi arribes desprès de baixar ....be..mes encara!!! escalons per un penya-segat , i com sempre, l'esforç te premi i aquest premi t'arriba en forma de una visió d'un paisatge gairebé irreal, gairebé d'un altre mon, semblant a una espina dorsal d'un dinosaure..els flysch de Barrika emergeixen del mar amb tota la seva esplendor.. recordant temps prehistòrics i transportant-nos en el temps, us ho recomano!! Canon 5D MII, 17-40mm L F/4.0 a 40mm, 8 seg a f/14 ISO 100, trípode i cable disparador.

Tot esperant que la marea baixes i dones pas als famosos flysch, que son aquestes formacions rocoses típiques del Pais Basc, varem poder gaudir de una llum canviant, cada cop mes daurada, cada cop mes minsa, però que li donava aquest toc "irreal" a la foto, com si d'un altre planeta es tractés. Canon 5D MII, 17-40mm L F/4.0 a 27mm, 3,2 seg a f/14 ISO 100, trípode Manfrotto 055 programa: Lightroom 2.5