El racó dels meus somnis

Quan estava contemplant aquests cims plens de boira al Parc de Cadí-Moixeró, amb els darrers rajos de sol donant-lis un to de color rosa, em va venir al cap fer una entrada i titular-la "Cumbres borrascosas" la novel·la d'Emily Brontë, en aquell moment era impensable que aquesta foto acompanyes el text que avui acompanya... dons al final he cregut convenient publicar ara aquesta fotografia, com a "al·legoria" a la situació caòtico-politico-econòmica del nostre país, al igual que alguns blocs amics, serveixi aquesta entrada per dedicar uns minuts a la reflexió i al nostre paper en el futur de la recuperació del estat de benestar, que fictíciament o no estàvem gaudint. Evidentment, ara es fàcil culpar als Bancs, però no se de cap cas a qui se l'obligues a signar una hipoteca, si al contrari, la majoria hem "amenaçat" amb anar a una altra entitat si les nostres peticions econòmiques no eren ateses, però d'això la majoria no es recorda o no li in...

Fa uns dies, llegint el bloc de l'Esteve Garriga, Moments de llum, vaig recordar com vaig passar-les "magres" per la Costa Basca,  ell parlava de com patinen les roques a Gaztelugache, el meu cul i cames en poden donar testimoni, us ho asseguro!!! i la meva mainada també, perquè varen veure com el seu pare "desapareixia" virtualment entre les roques fosques, plenes d'algues i que competeixen amb el gel de lo relliscoses que son. Un record em va portar a l'altre i em va fer pensar en aquesta foto d'Azkorri, quines onades!!! penso que no fa falta que us expliqui com vaig quedar desprès de fer la foto, o si? ;) Dons si, moll com un ànec!!  I per poc, el Cantàbric es queda amb la càmera, trípode i estoig de filtres, però va estar emocionant, em va carregar d'adrenalina per una bona temporada i em va fer veure els riscos que de vegades, inconscientment, correm per captar un bon moment. Espero que aquesta foto-testimoni al menys s'ho hagi ...

Aquest retrat si que te "historia", des que vàrem arribar a Kenya que volia immortalitzar un guerrer massai, però no era el que buscava, el segon dia vaig poder-ne fotografiar un, desprès vàrem estar a un poblat a Amboseli, a la falda del Kilimanjaro, però no va estar fins Massai Mara on vaig poder esplaiar-me a gust amb retrats a natius. En el primer tented camp on vàrem dormir allà, vaig tenir la sort d'enxampar a un guerrer que va tenir l'amabilitat de posar davant la meva càmera i fer instantànies com aquesta, el que no es veu es que perquè sortís mes o menys "natural", vaig tenir que demanar-li que es treies el Rollex que portava i que deixes al terra, una mica apartada un radiocasset al mes pur estil del Bronx i es que ja res no es el que era :)) Molt poc temps desprès vaig poder saber de primera mà el que era un forta, no, fortissima tempesta a Massai Mara, ho recordaré sempre!

Quan  vaig veure aquesta foto a la pantalla de la meva càmera m'hagués agradat veurem la cara, dons era una imatge que buscava feia temps, no era la primera vegada que anava a aquest lloc tant emblemàtic de la Costa Brava buscant quelcom semblant, una imatge que transmetes una paleta de colors suaus, gairebé sense contrast, com si d'aquarel·les es tractes, calma, molta calma i el moviment de l'aigua desdibuixat per una exposició de bastants segons...acabes d'arrodonir l'imatge. La joia va estar encara mes gran quan desprès de descarregar-la, vaig poder-la veure en gran a la pantalla del mac i es que quan fas realitat algun dels teus objectius, la mullenada que portes a sobre, els kms del desplaçament i la gran matinada, passen a un segon o tercer terme i només et recordes d'aquella imatge que tenies al cap i ara la tens al teu disc dur, l'illa solitària .

Fa unes setmanes vaig tenir l'ocasió de veure el treball de Niall Benvie i em va descobrir un nou mon per mi dins el macro, i jo que pensava que en aquest apartat no era precisament un principiant, dons va ser la primera disciplina fotogràfica que em va atrapar ja fa molts anys. Dons be, el Niall fa servir una tècnica amb la que pots prescindir dels fons i deixar aïllat al protagonista dins un fons blanc, això ressalta les textures i fa que les transparències de les ales no reflexin la llum, podeu pensar que es Photoshop, però no, no hi ha cap retoc, i ara us explico com estàn fetes. Senzill, el fons no es tal, es la llum d'un flash Nikon SB-26 amb un difusor gegant de la casa LumiQuest, disparat com a esclau del Canon 580 EXII que a la vegada estava situat a 45º respecte a la càmera i separat uns 70 cms mes o menys, amb aquesta parafernàlia s'aconsegueix tenir el fons totalment blanc (es el difusor!!!), s'eliminen les molestes ombres fruit de la llum d'un sol f...