Racons amagats
Diumenge farà dos setmanes que vaig tornar d'Astúries i sembla ja tant lluny, el dia a dia de la feina sens menja vius i ens esborra els bons records.
La gran sort que tenim els que ens agrada la fotografia es que en qualsevol moment podem obrir "una finestra" al passat repassant el nostre arxiu i precisament avui era un dia ideal per fer-ho doncs sentia la necessitat de veure racons amagats, llocs salvatges, inhòspits i sense petja humana.
Passats uns minuts i ja amb la marea retirant-se vàrem poder gaudir d'aquest espectacle, entre l'abundant nuvolositat que hi havia i que finalment va descarregar.
Com a anècdota us diré que quan ja guardàvem la càmera varen arribar de la platja del costat, gràcies a que la marea ja havia baixat molt, dos mariscadors que, estranyats al veure'm a mi i a la Laia ens varen dir:
"Como habeis bajado?? Que os habeis quedado a dormir aquí??"
i quan els hi vàrem ensenyar per on hi havíem arribat es varen dur les mans al cap i varen exclamar al mateix temps: "Estais locos...locos!!!, por ahí no se puede..."
Ara ens queda el record i les ganes de tornar-hi, un lloc del que es veuen poques fotos i ara sabem el perquè.
La gran sort que tenim els que ens agrada la fotografia es que en qualsevol moment podem obrir "una finestra" al passat repassant el nostre arxiu i precisament avui era un dia ideal per fer-ho doncs sentia la necessitat de veure racons amagats, llocs salvatges, inhòspits i sense petja humana.
5D MarkII + 17-40mm a 17 f/8.0 i 0,6 ISO 100 Degradat neutre soft de 0,3
Un dels llocs que m'ha vingut a la memòria ha estat aquest que us presento avui, un lloc on no és gens fàcil arribar-hi i molt menys amb la marea alta com era el cas, un lloc que podria anomenar familiarment com a "territori José Fernández" doncs tinc que reconèixer que durant el darrer tram on vas a parar a la platja vaig passar una mica de por, el penya-segat es tornava totalment vertical i el camí que temps enrere hi devia haver ara només s'intuïa, no tenia gens clar arribar a la sorra d'una peça i que cap onada no ens mulles de dalt a baix i tot tenint en compte que era de nit encara i el terra estava totalment humit i relliscós.Passats uns minuts i ja amb la marea retirant-se vàrem poder gaudir d'aquest espectacle, entre l'abundant nuvolositat que hi havia i que finalment va descarregar.
Com a anècdota us diré que quan ja guardàvem la càmera varen arribar de la platja del costat, gràcies a que la marea ja havia baixat molt, dos mariscadors que, estranyats al veure'm a mi i a la Laia ens varen dir:
"Como habeis bajado?? Que os habeis quedado a dormir aquí??"
i quan els hi vàrem ensenyar per on hi havíem arribat es varen dur les mans al cap i varen exclamar al mateix temps: "Estais locos...locos!!!, por ahí no se puede..."
Ara ens queda el record i les ganes de tornar-hi, un lloc del que es veuen poques fotos i ara sabem el perquè.
Que suerte poder disfrutar de sitios así, tan vírgenes. La foto le hace justicia, muy dramática, ese primer plano vale su peso en oro.
ResponEliminaUn saludo
Hola Xose, ojalá aquí tubieramos sitios así, por desgracia pocos quedan en cambio en Asturias es habitual, supongo que el terreno mas abrupto y una mejor ley de costa han contribuido a ello.
EliminaSaludos.
Hola Pere, como acabo de comentarte en FN la foto es diriamos fuerza en estado puro, me encanta la ambientación aunque esos cielos sean tan tétricos. Espero más fotos, un abrazo
ResponEliminaHola José, es lo que tubimos la mayoria de los días como bien sabes, espero tener mas color la próxima vez que venga :-)
EliminaEste sitio nos encanto, esta es del último día antes de partir.
Un abrazo!
Preciosa foto Pere, me alegro de que al final hayas aprovechado esos días. Como dice Jose, a mi también me gusta mucho la ambientación y esos cielos tétricos le dan mucha más fuerza.
ResponEliminaQue sepas que desde que os fuisteis no paró de llover.
una abraçada
Hola David, tengo la sensación de que si aprovechamos todos los dias, incluso los de lluvia, si bien cambiamos la cámara por el cuchillo y tenedor ;-)
EliminaOstras!!! Pensava que eramos nosotros los que habiamos traido el mal tiempo...por aquí está de nubes todas las tardes.
Un abrazo!!
Aquest aigua està de meravella. Tot al punt.
ResponEliminaUna preciositat.
Salutacions.
Hola Vicenç, aquella gent no sap la sort que te i nosaltres amb la petita "bassa" deu ni do el suc que li treiem de vegades ;-)
EliminaSalut!!
Formeu un tandèm intrèpid!
ResponEliminaBonica imatge, la dinàmica de l'aigua junt amb el cel li donen la força que el lloc es mereix.
Un petó.
Hola Esther, Vaig fer-ne unes quantes, precisament el que volia captar era la força que estavem experimentant nosaltres...no es una foto molt estrident però n'estic molt content, no tot son colors espatarrants...
EliminaUn petó!
Pere, Pere, vigila per on et fiques, que la nena és jove i forta, però tú ja no tens edat per segons quines coses, je, je...
ResponEliminaPreciosa i succionadora imatge :-)
Ja vigilo ja!!!
EliminaBe, et corregeixo, de succionadora res, vaig quedar moll com un ànec i això que portava les botes d'aigua de canya alta...però aquest mar te això...jajaja.
Salut!!
A mi a vegades em passa que inconcientment escullo el lloc més difícil per fer la foto, pensant que sortirà més xula, cosa que no sempre es compleix. No obstant, en aquest cas segur que va valer la pena! La foto és magnífica-
ResponEliminaHola Jordi, crec que aviat la fotografia de natura serà una de les varietats d'esport de risc ;-)
EliminaEl lloc mes difícil no te cap component que aporti que la foto sigui la millor, si que pot ser una foto original i poc vista, però no millor que una altre amb mes component estètic o compositiu.
Jo buscava una sortida de sol amb color i em vaig trobar aquest escenari, llavors cal aprofitar lo millor de moment i no desfallir, els resultats solen arribar...
Gràcies per la visita!
jajaja, de fet Pere, aquests mariscadors tenien raó... "estáis locos, locos... por la fotografía!"
ResponEliminaNo et tinc pas per un eixalabrat ni molt menys o sigui que suposo que vas valorar els riscs de passar pel penya-segat vertical. Ja et dic ara que amb el meu vertigen no t'hagués pas seguit.
I si, jo també combrego amb tu amb això de qu en el nosre arxiu tenim una finestra al passat. Tinc per costum de tant en tant, i no només per fer neteja, passejar-me visualment per l'arxiu digital (a vegades també pels albums físics) i recordar. M'agrada retrobar sensacions que em van frapar en major o menor grau en un moment o alra.
Salut!
Dani, el risc en el Cantàbric no es tant controlat com en la Mediterrània...es molt diferent la bravura d'aquell mar i es molt mes atractiu i salvatge.
EliminaEt puc dir que desprès quan ho vaig veure vaig pensar que estem ben grillats per passar per segons quins llocs...i aquest n'és un...segur...però la satisfacció que tens desprès ho compensa...
Salut!!