És el viatge, no el destí...

Avui em venia de gust una mica de filosofia, fotogràfica o de la vida, és igual, els conceptes es poden aplicar a qualsevol dels dos aspectes.
Llegint l'entrada al bloc de l'Esteve on fa referència a moments viscuts en els nostres darrers viatges i ho relacionava amb una nova i revitalitzada etapa fotogràfica, va coincidir que va caure a les meves mans un article del gran Steve McCurry on citava molt encertadament: "Es el viaje, no el destino..." una frase que per simple i per significativa no la podem deixar en l'oblit
Moment de llum irrepetible a mitja tarda quan anàvem a la recerca d'un objectiu
I em va fer venir al cap que moltes de les fotografies que m'estimo més o que m'han donat més alegries no estaven en el destí, sinó en el camí... (viatge), us podria posar algun exemple, no molts, doncs tampoc tinc tantes fotografies significatives com per il·lustrar-vos però per citar un parell d'exemples, "Fulles en suspensió" la vaig fer en una sortida fallida de tardor i just quan tornava la cotxe i ja el tenia a la vista, "Tiralínies", en una sortida on ni tant sols apostava per fer cap fotografia, cel ras i ja acabada la sessió va ser quan la natura ens va sorprendre...
Pot un fotògraf de natura que realment se'n senti deixar passar de llarg un bon moment de llum o un regal de natura per tenir que arribar a un lloc?? NO, oi?
Aquest pas, tant simple i tant bàsic que sembla llegit, a la realitat costa i molt, jo ho he viscut repetides vegades, sobretot quan els nivells d'exigència o els interessos fotogràfics son diferents, també amb altres companys que porten un recorregut fotogràfic diferent, o tenen un objectiu concret i renuncien a tot per tal d'arribar i fer la foto de la seva vida, que realment no ho és ni ho serà mai, doncs aquesta foto la porten idealitzada perquè ja l'han vist feta per un altre, aquesta mena d'obsessió els porta a menys-preuar les bones circumstàncies de llum o llocs amb molt potencial que, perquè no els han vist fotografiats abans, tendeixen a ignorar-los.
A on porta aquesta actitud? doncs podria dir que a la frustració, ja que segurament arribaran tard, les fotos que faran las devaluaran ells mateixos perquè no poden competir amb la que porten idealitzada i aquesta frustració el cegarà i no els deixarà capturar les meravelles que la Natura els ha brindat per el camí. També és freqüent que aquesta frustració l'encomanin als companys de viatge, fins i tot als que no tenen els mateixos objectius, ni la mateixa dèria de fer la foto que un altre ja ha fet i normalment amb millors condicions.
Per acabar i completant el que diu l'Esteve en la seva entrada, la flexibilitat i sobretot, l'amplitud de mires, ha estat el que ha presidit els nostres tres viatges, sense objectius, sense destins concrets, sense pressió... però amb un magnífic "botí" fotogràfic com la mostra que il·lustra aquesta entrada.

Comentaris

  1. Efectivamente Pere tu reflexión es totalmente aplicable también al discurrir de la vida. Bella entrada y fotografía, un abrazo

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es el simil perfecto con la vida misma José.
      Muchas gracias!
      Un abrazo

      Elimina
  2. Estupenda reflexión Pere. Muy bien descrito ese sentimiento estresante de conseguir resultados idealizados. Cierto que cuesta un montón renunciar a una idea preconcebida y que muchas veces exige un gran esfuerzo liberarse de ella para adaptarse a lo que se encuentra tanto en el camino como en el destino. La mayoría de las veces llega a ser un lastre demasiado pesado.

    Saludos

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Antonio, creo que eso forma parte inherente de la evolución fotografica o simplemente personal, no te sabria decir cuando y porque me ocurrio a mi pero estoy muy contento de que me ocurriera ;-)

      Elimina
  3. Absolutament d'acord i així també és la vida. Aquell instant de llum màgica sempre hi és, el que cal es saber-la veure i posteriorment captar en el sensor. Això ho trobarem al costat de casa o a milers de quilòmetres. La imatge és bonica per la seva senzillesa, puresa i moment de llum. Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així és Eduard, o com aquella dita tan popular que diu: Que els arbres no ens deixin veure el bosc...
      Moltes gràcies!
      Una abraçada

      Elimina
  4. Com bé dius, a vegades és molt difícil treure profit del viatge si tens un destí molt marcat. Però també és cert que si aprofites massa el viatge, millor que t'oblidis del destí inicial que tenies. Encara que potser en això rau la maduresa, i no només fotogràfica. Gaudir en tot moment del que t'envolta és la millor actitud que s'acabarà reflectint a les fotografies, que no deixen de ser una finestra a la forma cóm veiem el món.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Ramon, en el meu cas és força així, si que tinc un objectiu però és tan flexible com efímer, vull dir que m'adapto a qualsevol canvi que la natura em proposi i l'objectiu... al final només és això, un objectiu però d'aquells que no cal assolir forçosament ;-)
      Salut!!

      Elimina
  5. Bones Pere, una entrada molt interessant, m'he identificat amb moltes de les situacions que exposes, fa poc en un viatge amb amics, la bona armonia es va trencar per culpa del que parles, havia diferents interessos i molt nerviosisme per aconseguir això que tant bé descrius com "la foto de la teva vida".
    Per altra banda, enhorabona per la foto, el moment de llum de mitja tarda és millor que molts de sortida o posta.
    Salutacions

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bones Jordi,
      Moltes gràcies per la visita i el teu punt de vista.
      Salut!!

      Elimina
  6. Jo també penso igual ! :-))

    Traduït a la vida....disfruta molt el present ...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Carmina, és una mica el típic "Carpe Diem" aplicat a la vida o a la fotografia ;-)

      Elimina
  7. Uiii...no m'he despedit !! jeje

    Un petó

    ResponElimina
  8. Bo, sobre el viatge cap a Ítaca els catalans en sabem una mica.
    Com quasibé sempre el terme mig és el més sensat. Jo crec que cal planificar mínimament. Després quan ja estàs en l'indret cal deixar-se portar i saber improvisar. I per descomptat si durant el viatge cap a la localització trobes alguna cosa interessant saber-la aprofitar.
    Una abraçada campió.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Està clar que parlem del mateix Pepet, sempre en termes mitjans hi ha l'equilibri, el millor és saber quan cal parar i quan continuar ;-)
      Una abraçada Dr.!!

      Elimina
  9. A beautiful landscape! Love the yellow color and the dark clouds.
    Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Was an amazing moment of light Hilde, thank you so much!
      Una abraçada

      Elimina
  10. Respostes
    1. Bones Esteve,
      Jo potser si però la resta potser no... :P

      Elimina
  11. Realmente impresionante esa luz que has sabido recoger en la foto! Luces de tormenta que son esas luces que a mi más me atraen y las más difíciles de conseguir en el sitio en donde a uno le interesa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cierto Iker, de los varios dias que estuvimos en Alpes, yo destacaria esa tarde por la luz, quizas la foto no sea lo representativa que debiera pero el momento vivido fue épico en cuanto a luz de calidad.
      ;-)

      Elimina
  12. http://www.ub.edu/slc/ffll/fitxes/Fitxa8.html

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cova del Bisbe

IMATGES QUE INSPIREN - Una nova experiència

Història d'una Fotografia: L'altra Família Baobab