El poder d'una imatge més enllà del temps

El proper 10 de març aquesta foto complirà el seu tercer aniversari, fins avui ha estat a "la nevera" però he cregut que li havia arribat el dia, no em pregunteu el perquè, ja fa molt de temps que faig les coses per intuïció i no només fotogràficament parlant, sinó que ho aplico també al dia a dia, a la feina i a la convivència amb els demés.
La volia posar de mostra del que per mi va ser un dels dies en que he gaudit més de la fotografia de natura extrema, el fred, el vent, la baixa polar que ens acompanyava cada dia i que aquella tarda tampoc va deixar de fer-ho, em va permetre capturar uns moments únics (al menys per mi), irrepetibles on la força de la Natura ens engolia...
Curiosament, el tres companys que m'acompanyaven en aquest viatge ho varen viure diferent, recordo molts comentaris negatius sobre el temps, sobre l'absència de color, el fred i el llarg recorregut que havíem tingut que fer per arribar aquí... suposadament a fer aurores i que d'haver tingut sort en aquest aspecte haguéssim fet una de les milers de fotos que corren d'aquest lloc amb el cel seré i amb llums verdes dansant però no haguéssim viscut el veritable clima del Gran Nord com el vàrem viure i fotografiar, les fotos d'aquella tarda les guardo com un tresor molt preuat, encara que potser només m'agradin a mi... a la vista de la decepció que varen tenir els companys que aquell dia esperaven una altra cosa.
El motiu de posar-les a la "nevera" és poder separar els sentiments i emocions de les imatges i amb el temps poder valorar realment el que hi ha al darrera de cada una però amb aquesta serie em passa que cada cop que en miro una em tornen a venir les mateixes sensacions viscudes... serà que potser les tenia que deixar més temps a la "nevera" o que realment em transmeten el que vaig viure??
Per altra banda, n'he presentat algunes al llarg d'aquest anys a diferents concursos sense sort, serà la confirmació de que aquest "poder" afecta de diferent forma al autor que als demés espectadors??

Comentaris

  1. Pere, m'ha agradat molt aquesta entrada. Jo personalment fugeixo dels "fotògrafs" que només en parlen de colors i de llums (les poques que algúns en hi tenen).
    Mare meva, una foto com la que ens presentes, i encara algú hi será deçegut de no haver-hi trobat l'aurora (una bona raò per tornar-hi si es pot).
    M'agrada molt com ens mostra la natura "de veritat", i no aquesta que diem que volem trobar/trobem quan hi anem a llocs a peu de carretera (i a prendre el cafetó a casa), o a tiro de funicular.
    Aquestes fotos necessiten d'aquests moments per hi ser, i el fotògraf ha de "patir-lo" per tenir-lo al seu sensor. És així que si no t'agrada de veritat aquesta natura (la natura), mai en tindràs cap de realment bo i diferent, sinò només quasi còpies del que es veu un xic tot arreu.
    Les fotos que no volem fer-li la llum als altres són aquestes que realment valen la pena per nosaltres. Quina gran veritat!
    I per acabar, tot i que sembli del més normal, t'honra no haver-hi ensenyat abans a la xarxa les fotos que vas presentar als concursos. No tothom pot dir el mateix.
    Salutacions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Anònim (m'agradaria més que saber qui ets...)
      El text que has escrit el puc subscriure a la totalitat, el que em fa gràcia moltes vegades és que quan ho dic als companys de paraula els hi entra el riure, sobretot quan parlo de "no colors" encara que també m'agraden però evidentment no ho son tot com molta gent creu.
      No acostumo a ensenyar mai les fotos que presento i no arriben a premi, encara que siguin finalistes, nominades etc... això no serveix per res més que per promocionar el concurs que NO te les ha premiat o que te les premia amb la medalla de "xocolata" ;-)
      Gràcies Anònim!!

      Elimina
  2. Ben cert es el que dius sobre les emociona i els sentiments que acompanyen a cada foto, jo ho veig ara que començo a bellugar-me per algun concurs que creus que es una foto guardadora (vull dir per arribar lluny en el concurs) i despres ni tan sols l'han valorada... Personalment crec que els sentiments son indisolubles a la foto, i per mi aixó es el que m'aporta el punt per poder suportar condicions extremes com es aquest cas, per la historia que podré explicar passin els anys que passin. Un lloc que hi tornaré segur!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Esteve,
      Ja et puc dir que és un mon complicat aquest dels concursos... ja ho aniràs veient... però sempre cal tenir el cap fred i els peus al terra ;-)
      Les Dents del Diable en mig d'una baixa polar és una de les experiències importants que pots tenir allà dalt i estic segur que potser ara, passats tres anys alguns dels companys d'aquell viatge ho comencin a valorar si ja no ho feien...
      No diria pas que no a tornar-hi ;-)

      Elimina
  3. Les fotos que faig cada dia tenen una carrega de sensacions més baixa que les que faig quan puc viatjar i em permet ser més fi des del punt de vista "tècnic". Tanmateix, al viatjar moltes vegades l'entorn em supera i se'm fa difícil fotografiar amb plena capacitat, ja que les emocions si són fortes m'ennuvolen la ment, però realment cada foto porta una carrega de sentiments i/o sensacions personal i intransferible. Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs jo dec tenir la ment ennuvolada tot el temps, la majoria de fotos que faig en els darrers anys son del segon grup... ;-)
      Suposo que encara que ja hi tinc la ma trencada en separar les sensacions i vivències, algunes encara em superen ;-)
      Una abraçada!

      Elimina
  4. Una fotografia esplèndida i com aficionat comparteixo el que dius.No he tingut la sort d'anar al Gran Nord, com l'anomenes, i de ben segur que no deixaria escapar una aurora, però aquest tons freds m'han transmès la fredor del moment. Possiblement el text m'ha ajudat a entendre el moment que fotografiaves . M'ha agradat molt. Felicitats

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Sergi,
      La veritat entre una aurora normaleta i una tempesta polar com aquesta no tinc dubtes per triar, els fronts arrancaven des del mateix Pol Nord i les alertes pel mal temps estaven al ordre del dia ;-)
      Gràcies!!

      Elimina
  5. Per al·lusions ;-)
    Probablement aquell dia també ha estat un dels dies fotogràfics més impactants de la meva vida. Recorde haver comentat en algun moment el tema de no tindre el cel obert i uns núvols acolorits de capvespre. Però també recorde que varem estar més de 4 hores seguides fent fotos en aquest lloc, pràcticament sense parlar-nos en tot aquest temps, cadascú capficat al seu món. I recorde que en acabar la sessió, després de sentir la natura en estat pur, tant se m'en fotien els núvols amb coloraines i les aurores. Jo també guarde aquelles fotos com un tresor.
    Ah! i també recorde la sopa que ens va fer reviscolar després d'aquelles 4 hores...
    Una abraçada campió :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bones Josep,
      Ja dic que cada un ho va viure d'una manera diferent, alguns ho vàrem gaudir, altres ho van patir però és palpava una sensació de frustració per no haver tingut el cel obert per poder fer aurores. Altres vegades ha passat que algú va amb una idea i es tanca en aquell objectiu i tot lo altre li sembla malament, per sort ja ni recordo la darrera vegada que això va passar ;-)
      La sopa miraculosa de la Sílvia!!!
      En moments com aquells o els de Divi dalen en aquell pont venia molt bé!!
      Una abraçada

      Elimina
  6. 3 anys a la nevera? no ho sembla! es veu ben fresca. :)

    Tens raó, hi ha gent que van amb una idea al cap i si no es cumpleix s'enrabien, uff el lloc val aquest moment.

    Salutacions mestre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs demà els farà, feta el 10-3-2013... i si és molt fresca, com diu el Josep, la sopar en va tornar a la vida... però jo feia estona que n'estava visquen una altra, fred per fora i molt content per dintre ;-)

      Crec que son actituds davant la vida no solament en fotografia, això ho aprens amb el temps i serveix per reconèixer-les quan et tornen a passar

      Fins aviat??

      Elimina
  7. Beautiful scene with the wite snow and the dark sky

    ResponElimina
    Respostes
    1. Yes Photo(Geo)grapher, weather was terrible but wonderful ;-)
      Thanks!!!

      Elimina
  8. És una foto impressionant, no calen colors. Fins i tot crec que enpitjorarien la foto, li restaria dramatisme i èpica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sense que serveixi de precedent, estem d'acord Jordi ;-))
      Gràcies!

      Elimina
  9. El dramatismo de esta imagen es tremendo .... preciosa, bueno a mi es como me gustan, sin color. Yo creo que para "sentir" las experiencias que trasmite una foto, de alguna manera hay que vivir algo semejante con anterioridad, además claro está de todos los aspectos relativos a la composición. Un abrazo

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estamos de acuerdo José, sin haber vivido algo similar es muy dificil hacerte cargo de lo que hay detras y ahí lo hay ;-)
      El escenario es parecido a los que tu nos muestras de tu querido Cantábrico pero con algun grado menos jeje
      Un abrazo

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cova del Bisbe

IMATGES QUE INSPIREN - Una nova experiència

Història d'una Fotografia: L'altra Família Baobab