Història d'una fotografia: Grues, un dia dins un hide

Si un temps enrere m'haguessin dit que estaria 12 hores dins un hide m'hagués posat a riure sens cap dubte però, com ja he dit en repetides entrades, el que avui és blanc demà pot ser negre en aquest món de la fotografia de Natura. I com que no estic tancat a res, amb l'ajuda d'en Pedro Javier Pascual, vaig reservar uns hides per un cap de setmana de febrer amb molta antelació però com són les coses... ja fèiem tard i només en quedaven un parell si els volíem per un dissabte; aquest fet va ser clau perquè a diferència de com faig en altres viatges, en aquest, em vaig haver d'adaptar a la disponibilitat i no vaig poder triar.
A primera hora, amb unes llums decents
A mesura que s'acostava la data, la il·lusió i les ganes anaven creixent fins que finalment va arribar el dia. Vàrem arribar de nit, amb molta pluja i vent durant el trajecte, això va ser un impediment per saber on érem i com era el lloc. Al matí següent, a les 6:45, ja estàvem a l'aparcament que hi ha al Centre d'Interpretació, vam carregar un sac de blat de moro per cebar una mica els voltants del hide i pels volts de les 7:00 entràvem a la garita.
La sorpresa va ser important, doncs em pensava que serien molt més grans i espaiosos i no, tot al contrari, en el que estàvem el Joan Masdeu i jo no et podies posar de peu completament i molt menys moure't més enllà de uns centímetres endavant o endarrere. No vaig deixar de pensar en la meva pobra esquena, sobretot la part lumbar que la tinc molt castigada i, estar un mínim de 12 hores en la mateixa posició em deixava uns grans interrogants per com aguantaria el meu físic.
La nostra habitació, amb el Joan i ja ben entrada la tarda
Doncs la veritat és que bé, millor del que em pensava i amb les amenes converses amb en Joan, un parell d'entrepans i les poques estones que vàrem tenir grues al davant va fer que el temps passes molt ràpid.
Cal remarcar que si no hi has anat mai i com que hi entres de nit no saps realment on ets fins que les primeres llums et permeten veure la situació.
Les primeres grues passen molt lluny i no s'aturen... nervis, expectatives... però res... van passant de llarg, una, dues, deu i uns quant grups nombrosos, totes van a parar davant del primer hide. Més dubtes...
No haurem cebat bé?
És veu massa el blat de moro?
Hem posat les xarxes de camuflatge malament?
Ens veuen o ens senten?
Moltes preguntes per les quals no teníem resposta, al final i un cop fora, ens vàrem assabentar que va ser degut als ocupants dels hides del dia anterior, ja que un va cebar (el que estava al primer) i els altres no, per això totes anaven cap al primer perquè ja sabien que allà estava ple de menjar.
Captura del mòbil, ja ho hi hauria gaire temps ni llum per més
No va ser fins ben entrada la tarda que no es varen apropar al lloc on portàvem hores esperant-les, pujar ISO fins més enllà del límits recomanables per fer alguna foto, ja que no n'havíem pogut fer en tot el dia, per tal de tenir un record de l'experiència i és que va ser això: una experiència.
Com a resum, puc dir:
- No vàrem passar fred.
- No vàrem tenir sort amb la quantitat de grues que hi havia en aquelles dates ni amb les que es varen apropar al nostre hide... Els altres dos es varen posar les botes, sobretot l'ocupant del primer.
- Hi tornaré!!
Unes vivències que no havia experimentat mai i que em varen agradar, sobretot quan vàrem tenir les grues a pocs metres i el soroll de l'obturador les feia posar en alerta, mai oblidaré la mirada d'un mascle que vaig tenir a un metre i, que per uns segons les nostres mirades varen connectar per la finestra lateral.

Comentaris

  1. Pues parece que este año es el año de ir a los hides de Gallocanta jejeje... yo estuve el sábado 25 de febrero y después de mi primera visita hace 7 años en la que no tuve suerte de que se acercaran, esta vez tuve la suerte de estar rodeado por ellas, la verdad es que es una experiencia fantástica.

    Un abrazo
    Raimon.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Raimon,
      Este año ha sido el que mas gente que conozco ha ido a Gallocanta, por contra, no ha sido uno de los mejores años fotográficamente hablando, me alegro que hayas tenido suerte.
      Un abrazo

      Elimina
  2. Fer l'aguait és molt emocionant, tanmateix ho portem gravat als gens, tots els nostres ancestres han caçat a l'aguait i si al final t'emportes una peça, després és la repera. A veure si et passaràs a la fotografia de fauna :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mmmnnn, Eduard Eduard... jejeje
      Mai pots dir: d'aquesta aigua no en beuré... o dins aquest hide no m'hi posaré.. ;-))

      Elimina
  3. Realment deu ser tota una experiència. Veig que les vas incorporant, segur que mereix la pena viure aquests animals de prop.
    Espero que a la propera tinguis més sort fotogràficament parlant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ho és Mercè, no em puc imaginar tenir sort amb les grues i amb la meteorologia... ha de ser per flipar.
      L'any vinent més... ;-)
      Un petó

      Elimina
  4. Una gran experiència, quan deuen cridar totes a la vegada deu ser espectacular, ja saps a repetir doncs, segur que a la següent tens més sort amb el hide.
    Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totes a la vegada?? Bé, aquest cop no ho vàrem poder escoltar, si unes quantes... ja tinc encarregat dia amb boira i neu pel any que ve ;-))
      Salut!!

      Elimina
  5. Con niebla y nieve, ... : )


    Te prometo que es totalmente nuevo para mí.


    Besos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Niebla y nieve, esa es la idea y el objetivo ;-)

      También para mi, un reto...

      Besos

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cova del Bisbe

IMATGES QUE INSPIREN - Una nova experiència

Història d'una Fotografia: L'altra Família Baobab