El Blogger neix o es fa??

Fa uns dies vaig publicar una història a Facebook i Instagram sondejant els meus seguidors per saber si els semblava interessant. Hi vaig incloure una enquesta perquè cadascú, lliurement, pogués dir si hi estava a favor, en contra o, evidentment, no dir res —com va resultar ser el cas del percentatge més alt.

Tenia un petit objectiu de mínims que vaig fixar en 50 "sí". El resultat ha estat superat amb escreix: més del triple de vots afirmatius, cap vot en contra i unes 700 abstencions, per dir-ho d’alguna manera. També ha ajudat el fet que, malgrat els sis anys sense publicar res, hi ha una activitat latent que desconeixia completament i que es tradueix en unes 15.000 visites anuals.

Aleshores he tingut clar que reprendré l’activitat al blog. Encara no sé amb quina periodicitat, ni si me'n marcaré cap, però he volgut començar amb aquesta entrada i amb aquesta pregunta: "El blogger neix o es fa?"

Crec que, en el meu cas, i atenent al títol d’aquest blog —El racó dels meus somnis—, he de dir que es fa. Per què? Doncs per tenir un lloc on poder compartir els somnis assolits durant tots aquests anys dedicats a la fotografia, la natura i els viatges.

Per inaugurar aquesta "nova" etapa, he triat dues fotos d’estornells en moviment. Les dues estan fetes a l’Estany de Banyoles, ja que, per desgràcia, des de la pandèmia han canviat els hàbits i ja no dormen als canyissars dels Aiguamolls de l’Empordà, que durant tants anys havien estat casa seva a l’hivern. Un indret que m’havia regalat tantes i tantes alegries, i on havia compartit moments inoblidables amb altres fotògrafs —la majoria, avui, amics i amigues.

Aquestes dues fotos formen part d’una de les moltes sèries que tinc sobre aquests ocells. Aquesta en concret l’he titulada: Dibuixant amb estornells.

La història que hi ha al darrere ve donada per l’empipada que vaig agafar a finals del 2020, quan vaig visitar en diverses ocasions els Aiguamolls i vaig haver de tornar a casa sense veure ni un sol estornell. Em vaig assabentar que hi havia algun grupet dormint als voltants de l’Estany de Banyoles. Res a veure amb els centenars de milers als quals estava acostumat i que tenia a l’abast de la meva càmera, però suficients per fer fotos com les dues que acompanyen aquest text d’avui.

Quan vaig veure aquells petits grups, se’m va acudir donar una altra volta al cervell per aconseguir quelcom que, si bé ja havia provat als Aiguamolls, aquí podia desenvolupar d’una altra manera. Va ser llavors, provant diferents velocitats d’exposició, que vaig començar a "omplir" el cel buit amb esteles d’ocells en moviment.

Aquí en teniu dos exemples. Totes, per descomptat, estan fetes amb un sol dispar, sense IA i sense Photoshop, com sempre. Això ja ho sabeu... (marca de la casa). Si no fos així, per mi la fotografia no tindria cap sentit: les milers d’hores que hi he dedicat i hi dedico, les esperes, les frustracions, el mal temps... I, evidentment, el que costa tot plegat. I no em refereixo només a l’equip! Cal tenir en compte el gasoil, el cotxe, la roba, el menjar, els allotjaments, els avions, etc.

Espero que aquest petit tastet, que m’ha servit per reconnectar, us hagi agradat. I, per descomptat, si us ve de gust, us agrairia molt que hi diguéssiu la vostra. Com sempre, contestaré tots els comentaris i totes les preguntes (almenys les que fan referència a la fotografia... jejeje).