Història d'una Fotografia: Aye aye, un somni o un mal son...

Primer de tot, demanar disculpes perquè fa un any vaig dir que tornaria la activitat a aquest blog i fins avui no havia trobat el moment... 

Era a finals del 2010 quan vaig trepitjar Madagascar per primera vegada. Aquell viatge va quedar gravat per sempre a la meva memòria, tant pels paisatges i els animals que vaig descobrir com per les persones amb qui vaig compartir aquella aventura. També per algunes fotografies que, amb el pas dels anys, han acabat convertint-se en algunes de les més reconegudes del meu arxiu.

Setze anys després, la gran illa tornava a cridar-me.

Aquest passat mes de maig hi he tornat durant gairebé tres setmanes, en una expedició molt reduïda: només en Toni, company de viatge i d'aventures, un conductor local i jo mateix. Un recorregut per indrets remots, amb infraestructures precàries i amb uns resultats fotogràfics que, si sóc sincer, han quedat força lluny de les expectatives amb què havia iniciat el projecte.

La llavor d'aquest retorn venia de lluny. Del primer viatge encara m'havien quedat algunes espines clavades: observar l'esquiu aye-aye a Daraina, veure el sifaca sedós de Marojejy, trobar el sifaca negre o contemplar els espectaculars Tsingy Rouge. Objectius que durant anys havien continuat ocupant un racó de la meva imaginació.

Durant setmanes, en Toni i jo vam anar donant forma al viatge. Sabíem que no seria fàcil. Madagascar és un país fascinant, però també exigent. Ja coneixia de primera mà les seves mancances: carreteres en mal estat, llargues hores de desplaçaments, allotjaments molt bàsics i una manera d'entendre el temps i l'organització molt diferent de la nostra.

Hi va haver dies que van posar a prova la nostra paciència. Recordo especialment una jornada en què vam necessitar gairebé sis hores per recórrer poc més de 120 quilòmetres. Una avaria al radiador del nostre veterà Hyundai Terracan ens obligava a aturar-nos constantment per afegir-hi aigua. Ja havíem tingut que  reparar el suport de l'alternador i substituir la bateria, una operació que ens va fer perdre bona part d'un dia sencer.

Però Madagascar és així. Un país que sovint et força a abandonar qualsevol intent de controlar les circumstàncies i a acceptar que les coses passaran quan hagin de passar.

Els allotjaments tampoc van contribuir gaire a fer el camí més còmode. Després de jornades llargues i esgotadores, somiaves amb una dutxa i un llit mínimament confortable. La realitat, però, sovint eren cabanes senzilles, algunes sense electricitat, d'altres sense aigua corrent i, en més d'una ocasió, compartides amb tota mena d'habitants: escarabats, aranyes, mosquits, dragons, escorpins i alguna serp despistada.

I encara hi va haver un altre company de viatge no desitjat. De fet, diversos. Durant l'expedició vaig encadenar dos virus intestinals, un paràsit i una infecció bacteriana. Les conseqüències van ser evidents: debilitat física, deshidratació i una moral que anava oscil·lant segons el dia. Mirat amb perspectiva, probablement aquest va ser un dels factors que més van condicionar el rendiment fotogràfic del viatge.

Malgrat tot, Madagascar sempre acaba recompensant la perseverança.

Després de dues nits d'intensa recerca a la selva de Daraina, acompanyats per diversos rastrejadors locals, finalment vam trobar l'objectiu més desitjat: un aye-aye completament salvatge. No pas un exemplar habituat a baixar a buscar fruita en algun centre turístic, sinó un animal lliure, movent-se entre les branques en plena foscor.

El vaig tenir a poc més d'un metre de distància.

Malauradament, l'esgotament acumulat em va jugar una mala passada. Entre la dificultat de seguir l'animal per terrenys complicats i el cansament físic que arrossegava, no vaig adonar-me que la configuració de l'enfocament al objectiu no era la correcta. De prop de dues-centes fotografies, només dues es poden considerar aprofitables. Una d'elles és la que acompanya aquestes línies. No és exactament la imatge que havia imaginat durant anys, però sí el testimoni d'un moment irrepetible.

I és que, de vegades, la fotografia no consisteix només a tornar amb la millor imatge possible. També consisteix a viure experiències que difícilment oblidaràs.

Per acabar aquest petit tast del viatge, us deixo també amb una fotografia del Brookesia tuberculata, el segon camaleó més petit del món, fotografiat al Parc Nacional de la Montagne d'Ambre. Una d'aquelles petites joies que Madagascar continua reservant als qui estan disposats a buscar-les.

Continuara....