Landmannalaugar
Landmannalaugar, des de petit havia volgut anar a aquest lloc, veure les seves muntanyes de colors, trepitjar-les, empatxar-me de natura...tant, que fins i tot vaig arribar a pensar que no existien, que eren fruit d'un conte escrit per una ment diabòlica, recargolada que volia jugar amb els nostres desitjos, posar-nos el caramel a la boca, per quan arribarem allà trobar-nos qualsevol cosa menys les muntanyes de colors....
Però no! Existeixen!!!
El dia que hi anàvem era gris, trist, fins i tot va caure alguna gota, però quan vàrem arribar a la part mes alta del camí i ens disposàvem a baixar...un paisatge de somni es va mostrar davant nostre, era l'anticip, fins i tot es va obrir el cel uns instants perquè poguéssim fer les fotos amb algun raig de sol, aquesta primera foto n'és una d'elles, no cal dir que vaig quedat mut uns instants, em vaig allunyar dels companys i dels cotxes, vaig muntar el 70-200mm i em vaig dedicar a gaudir mes que fotografiar....
Ara, ja tot mes reposat, torno a reviure aquella sensació, aquesta primera fotografia...i un seguit d'elles, totes amb uns tons verds gairebé irreals...em tornen a transportar a aquella carretera de muntanya, camí a Landmannalaugar.
Es lluny, un llarg camí, s'han de creuar rius, alguns amb bastant cabdal, però val la pena, penso que al menys una vegada a la vida s'ha de veure aquest espectacle, es un elogi a la natura, hagués pogut pujar qualsevol de les fotos que vaig fer, en tinc de dia, de nit, amb sol, amb núvols, amb boira, plovent, amb lluna plena, amb cel rogent...però he triat aquesta, amb cel blau i núvols, potser per compartir amb tots vosaltres, que aquest lloc es maco fins i tot a migdia :))
També li vull agrair al Daniel Arenas les tres darreres entrades al seu bloc Nature Shots, on parla de l'influencia visual d'altres fotògrafs, la primera la va dedicar als fotògrafs estrangers, la segona als professionals espanyols i la darrera als amateurs espanyols, entre els quals m'hi ha inclòs.
Però no! Existeixen!!!
El dia que hi anàvem era gris, trist, fins i tot va caure alguna gota, però quan vàrem arribar a la part mes alta del camí i ens disposàvem a baixar...un paisatge de somni es va mostrar davant nostre, era l'anticip, fins i tot es va obrir el cel uns instants perquè poguéssim fer les fotos amb algun raig de sol, aquesta primera foto n'és una d'elles, no cal dir que vaig quedat mut uns instants, em vaig allunyar dels companys i dels cotxes, vaig muntar el 70-200mm i em vaig dedicar a gaudir mes que fotografiar....
Ara, ja tot mes reposat, torno a reviure aquella sensació, aquesta primera fotografia...i un seguit d'elles, totes amb uns tons verds gairebé irreals...em tornen a transportar a aquella carretera de muntanya, camí a Landmannalaugar.
Es lluny, un llarg camí, s'han de creuar rius, alguns amb bastant cabdal, però val la pena, penso que al menys una vegada a la vida s'ha de veure aquest espectacle, es un elogi a la natura, hagués pogut pujar qualsevol de les fotos que vaig fer, en tinc de dia, de nit, amb sol, amb núvols, amb boira, plovent, amb lluna plena, amb cel rogent...però he triat aquesta, amb cel blau i núvols, potser per compartir amb tots vosaltres, que aquest lloc es maco fins i tot a migdia :))
També li vull agrair al Daniel Arenas les tres darreres entrades al seu bloc Nature Shots, on parla de l'influencia visual d'altres fotògrafs, la primera la va dedicar als fotògrafs estrangers, la segona als professionals espanyols i la darrera als amateurs espanyols, entre els quals m'hi ha inclòs.
Ets un poeta!
ResponEliminaRecordo que el lloc és tal i com dius tú, de somni.
Pere, jo no tinc paraules.
ResponEliminaExpresses, tant,be les teves emocions,viscudes,que només,puc dir,gràcies per compartir i expressar, tant immensa, bellesa.
I pensar que tens més, a l'arxiu,esperant sortir a la llum !!!
Ens tindràs a TOTS, encantadíssims al teu bloc,en Pepet tenia raó, vaig a fer mes crispetes...m'espero a la propera sessió.
Un petó!
hola Pere,
ResponEliminasegueixes fent-me les dents llargues... i com diu Nani, negoci per a ella per lo del parquet, jajajajajaja...
avui hem estat parlant per telèfon una bona estona i m'ha explicat algunes coses i les vivències, visuals especialment, i m'ha dit que hi he d'anar, cosa que ja tenia clara...
gràcies per anar-te dosificant, estic "ansiós" de veure un pasi fotogràfic...
s@lut! que la sort potser vidrà
Tothom diu que una imatge val més que mil paraules...i en aquest cas , un cop més, no és cert. Les teves paraules donen a les imatges el "plus" que les fa més impactats!
ResponEliminaQuina sort que aquest cop el conte no hagi estat fruit d'una ment diabòlica i tu n'hagis pogut esser-ne protagonista .
Una preciositat de lloc i d'imatges!
Si Esteve, Un poetRa... de paco-Tilla ;)
ResponEliminaTu ho has vist, Tu ho saps...hi tornaré! :))
Esther, les emocions davant llocs com aquests sorgeixen soles...no cal rebuscar-les gaire en el nostre interior, segurament d'aquí uns mesos faré alguna entrada mes sobre Islàndia, desprès del "reportatge"... i llavors el sentiment i les emocions s'hauran esvaït i la foto serà millor que les d'ara...no ho se, però sempre em sol passar ;)
ResponEliminaUn petó!
La Nani tindrà un bon negoci amb el parket ratllat jajajaja....
ResponEliminaTu hi has d'anar, jo hi tornaré...jejeje, ja veus, es una m... de país que no deixa gens indiferent....
S@lut Ricard!
Montse, les meves paraules no tenen cap valor sense aquestes imatges...que son la proba palpable de que aquest lloc no es fruit de l'invenció de la mencionada ment diabòlica ;)
ResponEliminaSi, per uns dies vaig formar part del paisatge de Landmannalaugar, mai hagués dit que podria escriure i pronunciar aquest nom sense una enciclopèdia :)))
Un petó!
Hola Pere,
ResponEliminaÉs potser el meu lloc preferit d'Islàndia com a Parc Natural perquè hi ha tants racons...
Quan nosaltres hi vam anar el cel estava molt núvol i allà ens feia ruixadets intermitents. Vam fer una curta caminada de 1 horeta pels voltants de la zona d'acampada.
En vau fer vosaltres algunes caminades guiades o no per la zona de Landmannalaugar?
Al tornar vam passar per la F208 ( a l'anar vam anar per la F08 desde Fluðir i en aquest troç no hi ha rius) a Kirkjubæjarklaustur i vam travesar més d'una desena de rius i a l'últim quasi ens quedem. Anavem amb el que jo carinyosament anomenava "el petit samurai" per lo bé que es va portar, fins i tot va fer submarinisme aquell dia jajaja (ara ric però les assegurances no cubreixen el vadeig de rius).
Per si a algú li interessa vaig escriure en el seu dia un relat per a una revista anglesa: http://www.phototravelreview.com/iceland-the-land-of-ice-and-fire-guest-article/
Ah! I gràcies a tu per voler participar en l'entrada sobre les influències visuals (3ª part) al meu blog.
Una abraçada Pere!
Se m'oblidava. Landmannalaugar és justament aquesta zona però el parc natural que la engloba és el Fjallabak Nature Reserve.
ResponEliminaBones Daniel!
ResponEliminaA mi i sempre parlant d'abans d'anar-hi, potser era el lloc que se'm feia mes difícil d'imaginar, sempre penses que a algunes fotografies hi ha mes pa que formatge...ja m'entens, però quan vaig estar allà i sobretot el primer dia, amb un cel dramàtic...em va impactar i molt.
Si, hi han un piló de rius que vadejar...algun...que.. ejem...te'ls posa per corbata...com el darrer, el que hi ha just al camping...
Si vàrem fer algunes exploracions amb 4x4 i un trekking al pic que hi ha just a la dreta al arribar...ara, crec que amb una horeta...com que no...jejeje.. al menys jo, amb el meu lamentable estat actual ;)
Prenc nota del nom del Parc Natural, no el sabia, gràcies!
Una abraçada!!!
Ah Daniel!!! I un plaer participar en el teu projecte!!!
ResponElimina:)
Realment la gama de colors es espectacular. Un festival de llum i color !
ResponEliminaHola Josep,
ResponEliminaAmb aquest nick m'has despistat, dons al requadre d'abaix surts amb el nom complet...deu ser el que em comentes..
Un festival que anava canviant a cada moment i a cada variable atmosfèrica.
Salut!!
M'agrada seguir somiant amb la sèrie de imatges que has portat i comparteixes amb nosaltres de Islàndia.
ResponEliminaAquestes tenen una de les coses que m'impactaren, la diversitat de terrenys, textures i colors. A la segona foto pots seguir el dibuix del terreny de la muntanya.
Les dues composicions m'agraden molt, son per quedar-te encantat contemplant-les!
Un petó Pere!
A mi em va agradar compartir davant un bon plat de marisc el vostre àlbum de Islàndia, quants records junts i tan allunyats en el temps ;)
ResponEliminaJa teniu un nou objectiu per el proper viatge, Landmannalaugar!! :)
Un petó!
Si el teu estimat Adams visqués i tirés en color.....li agradaría veure aquestes imatges...
ResponEliminaauuuuuu!!!
Gràcies Xavi!!!
ResponEliminaestàs fet un crack, que tremoli en Tino...
Pere,
ResponEliminaens "veiem" a la tornada...
i aveure si som més que produim una epidemia de parquets "esmicolats"
jejejejeje...
s@lut! que la sort potser està arribant
Molt bones vacances Ric@rd!!!
ResponEliminaAquí ens "veiem" a la tornada, tot sigui per el parquet!!!
Juas juas!!!
Les teves fotos i la teva narració transmeten tan bones sensacions... Realment has descrit el que també vaig sentir jo a l'arribar -i estar- a Landmannalaugar. Gràcies per compartir-les!
ResponEliminaSuposo que a tots ens va passar el mateix Lourdes, una cosa es veure-ho en foto o en una revista, l'altre i molt diferent en directe i amb l'ambient del primer dia...a mi em va "tocar" molt endins...
ResponElimina;)
Tant pel color i sobretot per la textura, aquestes muntanyes semblen dibuixades. Pura fantasia.
ResponEliminaQuina passada!!
Salut Pere i fins aviat!!
Tu ho has dit Jordi: Pura fantasia, però es real =)
ResponEliminaEp! Espero les de la Gueirua, ok?
Ens veiem!
Impresive photos. Best wishes from afar,
ResponEliminaJorge
Thank you for your visit & compliments Jorge.
ResponEliminaWellcome!!!