Història d'una Fotografia: "Orix Escape" - Reeditada

ENTRADA PUBLICADA 24-4-2019 --- REEDITADA 17-9-2019

Primer de tot vull deixar constància de que he integrat el bloc a la meva web, aviat farà 10 anys que vaig iniciar les publicacions en aquest racó i al 2014 vaig inaugurar la meva web, al principi el domini "www.peresoler.net" apuntava a aquest bloc però ja fa uns mesos que ho fa directament a la web, també he suprimit els 6 apartats que havia sota la foto de capçalera, on a mode de portfoli tenia separades algunes fotos i al final un resum de premis i reconeixements, tot això ja està integrat a la web i crec que és millor tenir-ho tot en un sol lloc que en varis, així la informació sempre està actualitzada i no hi han discrepàncies.
Desprès d'aquesta necessària introducció, passo a lo que realment importa, la entrada d'avui, centrada en una foto d'un Orix baixant per una duna a primera hora del matí, feta des d'un helicòpter R44 sense portes, un dels motius pels que vaig anar a Namíbia, segurament tots coneixereu aquesta foto, ja que ha recopilat un bon grapat de premis internacionals i que quan vaig fer tota la sèrie no li vaig donar importància i no va ser fins al cap de mesos, quan seleccionava quin  dels "descarts" es salvava de la paperera, que m'en vaig adonar del potencial que podía tenir.
Penseu que quan vaig aterrar, sabia que havia fet la foto que volia, la que havia somniat, la composició gairebé perfecte, les llums que volia i l'animal al lloc que hagués signat abans de sortir de viatge, és la que ve a continuació:
tanta fe tenia en aquesta foto que la vaig presentar a la majoria de grans concursos, inclòs el Wildlife Photographer of the Year de Londres. La decepció va ser proporcional a les expectatives, en cap lloc ni tant sols em varen demanar el RAW, no ho acabava d'entendre però per sort al tornar a revisar l'arxiu vaig trobar la primera d'aquesta entrada i un parell més que per originalitat, moment i acció, ara els hi veig més "puch".
Aquest va ser l'aparell utilitzat, un R44 de 4 places sense portes i la clau per mi va ser sortir de fosc, a punta de clar ja estàvem volant...
Però per poc no ho podem fer, doncs dormíem dins el parc per poder accedir sense les restriccions horàries de "turista" a Sossusvlei i Deadvlei, ja que si dorms fora has d'esperar a la sortida de sol perquè obrin la porta del P.N., aquest detall que en principi semblava tant interessant, per poc ens deixa a terra ja que quan vàrem intentar sortir del P.N. la porta estava tancada i no hi ha via ningú, ja us podeu imaginar el cangueli, fins desprès de donar unes veus, no surt un guarda de dins una petita garita amb roba interior i ens diu que no podem passar... uffff!!! desprès d'intentar-ho tot, varem optar per la desesperada, deixar el cotxe allà al mig i sortir a peu... quan el guarda va "processar" el que passava i el problemes que li podia portar tenir un cotxe al mig del pas, va començar a dir que no, nooo noooo!!!! i ens va obrir la porta demanant-nos que no ho diguéssim a ningú del staff.

Explicada aquesta anècdota, varem poder gaudir d'un espectacle únic al mon i poder fer centenars de fotos de tota mena, com aquesta que segueix i que al 2017 va estar seleccionada per National Geographic USA com a destacada dintre del concurs Nature Photographer of the Year
o com aquesta visió general del desert del Namib en tota la seva extensió, un moment que feia molts anys tenia al cap i que formava part d'un projecte aeri molt ambiciós i que ha deixat pas a petits projectes, sempre des del cel i sempre en el continent africà.
REEDICIÓ

Cinc mesos desprès he tingut la sort i l'orgull de que la foto que portava al cap en un inici i que fins ara no havia estat reconeguda en cap lloc, fins el punt de ni passar la pre-selecció en concursos com Montphoto o Memorial Maria Luisa, ha estat escollida per la directora de fotografia de National Geogrpahic USA per formar part de la revista NATIONAL GEOGRAPHIC TRAVELER de Octubre/Novembre de 2019 complementant un article sobre els safaris a Africa.
No us podeu imaginar com estava quan vaig rebre la notícia, fins i tot vaig pensar que era algú que em feia una broma... però desprès de chequejar la xarxa per trobar informació de la persona que m'ho demanava vaig poder constatar que anava en serio i que realment publicaria a Estats Units, tot un somni i un reconeixement a la meva trajectoria com a Fotoperiodista de Natura, doncs aquí no valen edicions ni nous fluxes de treball, et demanen el RAW (no volen ni jpeg ni tiff) i si aquest no "quadra" no publicaràs mai en aquest mitja.
Us deixo amb la portada de la revista i les dos págines on surt la foto.
Espero que us agradi!!

Comentaris

  1. Tota l' explicació és molt interessant, ens podem fer una idea més precisa de la dificultat d'estar en els indrets adequats a l' hora necessària. Les fotos esplèndides!
    Un petó Pere ��

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja ho pots ben dir Mercè, sobretot quan tot s'arregla amb la temuda i típica frase recurrent: "It's Africa!!"
      Moltes gràcies!!
      Un petó

      Elimina
  2. Qué bonitas también las otras fotos, ... no las conocía. De verdad que me gustan mucho!!

    ... y no podría faltar ese terror mío particular, tu avioneta de juguete, ... : ))


    Muchos besos Pere !!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ese vuelo y otros que todavia estan por venir (espero) son la culminación de un sueño y un montón de ilusiones Flor.
      Me alegro que te gusten, ya ves que a veces los estereotipos no resultan como nos los hemos imaginado ;-)
      Muchas gracias!!
      Besos

      Elimina
  3. Bueno, ... no es, ... no sé el porqué la asocié al momento, ... : )))

    Es igual, ... no tiene puertas ...


    B.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jajaja, nuestra avioneta "de juguete" es mucho mas segura que ese helicoptero, nosotros aparte de que puede planear, llevamos dos paracaidas en ella ;-)
      En este tipo de experiencias no pueden haber barreras.. digo puertas... ;-)
      Besos

      Elimina
  4. Molt interesant la història de com arribes a la foto mes impactant revisant imatges en principi descartades i els problemes tècnics per poguer fer les fotos a la hora correcta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Celebro que ho trobis interessant Josep Lluís, moltes vegades son més didàctiques les històries que hi han darrera les fotos que les fotos en si i aquesta crec que n'és un bon exemple.
      Gràcies!!

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cova del Bisbe

IMATGES QUE INSPIREN - Una nova experiència

Història d'una Fotografia: L'altra Família Baobab