Història d'una fotografia: L'arbre estel·lar

En aquest món tan efímer de les xarxes socials tot va tant ràpid que a la que et pares per fer un breu descans t'adones que quan reprens la marxa tot ha avançat tant que sembla impossible d'atrapar. Amb aquesta idea fa dos mesos vaig inaugurar la secció d'entrevistes i avui dono vida a "Història d'una fotografia", una nova secció on intentaré explicar tot el camí fins arribar a la imatge final ja que cada cop és més habitual "consumir" fotografies sense perdre-hi més que uns pocs segons, desvirtuant tot el treball i planificació que hi ha al darrera i sobretot amb l'intenció que quedi recollit en aquest petit bloc, de fàcil accés i on seguirà durant molt de temps, al contrari del que passa amb xarxes com instagram, facebook, etc on només val el moment, l'impacte, els likes, i on desprès de poques hores ja està engolit per la pròpia activitat del mitjà.
La foto triada és "L'arbre estel·lar", una silueta d'un pi mort per un llamp amb el Gra de Fajol al fons i la Via Làctia en posició vertical, meditada i consensuada amb el Jordi Amela i amb la Laia, la meva filla, que al final també s'hi va afegir.

Quan tens tant clar el que vols, el primer que has de fer és triar el dia, millor dit, la nit perfecte per fer-ho, amb lluna nova, cel seré i amb no massa fred ja que estarem a 2.300 metres al mig del Pirineu.

Per això actualment tenim un bon grapat d'apps pel mòbil que ens faciliten la feina, només cal anar-hi uns quants dies abans i fer una simulació virtual de la nit escollida per saber si quadra amb el que volem. En la següent captura teniu l'exemple, una simulació feta a mig matí un parell de setmanes abans i triant la primera lluna nova.

Està clar que amb el que no comptàvem quan vàrem sortir de Camprodon era que en aparcar a dalt seriem rebuts per una forta tempesta. "Cachis!! tant planificar i l'hem cagat!!" s'em va escapar...
Però de vegades el destí et té preparades sorpreses impensables ja que mentre decidíem si tornàvem a casa o esperàvem, el fort vent va començar a aclarir el cel, sense perdre el temps, agafem motxilla, tres peus i roba d'abric i cap a dalt que potser tindríem sort.
Arribem a la localització marcada i tot moll, amb un vent moderat però amb un cel espectacular, ni un sol rastre de núvol, havien tantes estrelles que fins i tot feien mal als ulls i creia que no seria necessari el frontal però si ho va ser perquè l'arbre estava penjat i la roca on volíem fixar els trípodes era molt petita per encabir-nos a tots.
Fent uns quants exercicis de contorsionisme, probes d'enfoc amb el laser i acabant d'esperar que la Via Làctia es poses en vertical, vàrem aconseguir tenir uns enquadraments decents per tots i amb postures més o menys còmodes vàrem poder dur a terme una sessió que poca estona abans (a l'aparcament) s'intuïa impossible de fer.

No sé si la foto final us sembla interessant però us puc assegurar que vaig gaudir i patir per fer-la i potser amb aquestes quatre ratlles li dono una mica més de contingut, ja direu que us sembla i si val la pena continuar amb aquestes entrades...
Ahh! M'oblidava... desprès d'unes dos hores es va començar a tapar i... si! abans d'arribar al cotxe ja estava plovent de nou...
;-)