Que deu pensar?
Àfrica, un país que enamora, sobretot si no tens que viure-hi, però que no saps perquè... quan l’has visitat un cop, tens que tornar-hi, a mi m’ha passat.. i ja estic preparant el tercer viatge cap allà, cada cop mes lluny.. cada cop mes avall.. cada cop llocs mes verges.
La tardor passada vaig estar a Kenya, un lloc on, quan mires al cel tens un regal, que hi han milers d’animals salvatges.. però que quan visites un poblat... un poblat dels d'abans..te sents sorprès i a la vegada atret per aquest encant entre misteriós i verge que te la seva gent, molt hospitalària per com viuen i per les poques coses materials que tenen, me varen convidar a entrar a les seves barraques, vaig seure al seus llits, em vaig quedar negre de puces i em varen fer de models per un parell de sessions fotogràfiques.
Us presento tres fotos, però he triat en primer lloc la que he processat en blanc i negre perquè es en la que s’aprecia millor "aquella mirada" tan general de la mainada, fetes en un poblat massai a Amboseli, sota les ombres del Kilimanjaro, les altres dues son mes tristes, però aquesta... aquesta es mes desafiant, o es de por?? o de desconeixement??? El cert es que quan estava fent aquesta foto, jo estava sol, mes pendent de la gent gran, quan vaig veure mig amagat a l’ombra d’una cabana, a aquest nen que no me treia els ulls del damunt, amb les típiques mosques recorrent-li la cara... i aprofitant que portava el 100mm macro, vaig enfocar als ulls i així captar tota la força de la seva mirada, amb la meva figura reflexada en ells...
Unes imatges que cada cop que les miro em fan pensar, amb la seva educació, amb quan estan malalts, amb l’inevitable comparació amb els nostres fills, que no aguantarien aquest tipus de vida ni un sol dia... i en tantes altres coses.. que me porten a dir un altre cop: Enyoro Àfrica!!!
Cal dir que quan varem estar allà no ens varem limitar a envair la seva intimitat i fer fotos i fer de turista, no! varem estar amb ells, varem conversar-hi, varem assistir a una classe a la seva escola, els varem portar bolígrafs, llibretes i varem fer un donatiu al fons de l'escola.
També volia fer un petit homenatge al Ton Ros, que va organitzar aquest viatge i que sense ell no hagués estat possible, dons fins i tot els massai i kikuyus li varen fer una petita festa per la seva vintena!!!! Si, vintena visita a Kenya.
Totes estan fetes amb Canon 5D Mark II i Canon EF100mm f/2.8 Macro USM.
La tardor passada vaig estar a Kenya, un lloc on, quan mires al cel tens un regal, que hi han milers d’animals salvatges.. però que quan visites un poblat... un poblat dels d'abans..te sents sorprès i a la vegada atret per aquest encant entre misteriós i verge que te la seva gent, molt hospitalària per com viuen i per les poques coses materials que tenen, me varen convidar a entrar a les seves barraques, vaig seure al seus llits, em vaig quedar negre de puces i em varen fer de models per un parell de sessions fotogràfiques.
Cal dir que quan varem estar allà no ens varem limitar a envair la seva intimitat i fer fotos i fer de turista, no! varem estar amb ells, varem conversar-hi, varem assistir a una classe a la seva escola, els varem portar bolígrafs, llibretes i varem fer un donatiu al fons de l'escola.
També volia fer un petit homenatge al Ton Ros, que va organitzar aquest viatge i que sense ell no hagués estat possible, dons fins i tot els massai i kikuyus li varen fer una petita festa per la seva vintena!!!! Si, vintena visita a Kenya.
Totes estan fetes amb Canon 5D Mark II i Canon EF100mm f/2.8 Macro USM.
Ohhh! em possa la pell de gallina.
ResponEliminaCridaria, a tota aquesta gent que ostenta del que te, del tren de vida elevat,, cridaria a la seva prepotència.
Sempre he tingut ganes de viure en la meva pell un experiéncia com la que has viscut i baixar dels núvols d'on som diariament i ajudar amb el que es pugui aquesta gent.
Espero poder viure una experiencia així algún dia i m'agradaria viure-la junt la meva filla espero que sigui major d'edat per poguerme-la endur i que rebi la bufetada de la realitat i que possi els peus a terra i que sapiga que ella ho te tot i més, sempre li "machaco" amb ejemples de gent que passa gana i enfermetats,pero si no ho viu ni ho veus, pels joves,es com una relitat pero virtual.
Gràcies per aquest testimòni,Pere.
Magnífics retrats Pere. Ells ulls dels nens parlen sempre, siguin de l'Àfrica o d'on siguin...i ho fan perquè encara són purs...
ResponEliminaMe'ls he mirat als ulls i jo et diria que la primera nena em transmet curiositat, sorpresa per allà que veu..
La segona imatge és d'una tristesa que fereix....
I a la tercera hi percebo un esgotament brutal...un ja no puc més....
M'alegra que hi tornis, que de ben segur , encara que sigui un granet de sorra ,els hi posaràs un somriure a la boca.
Gràcies per compartir les fotos
Magnífiques totes 3 (alguna ja la coneixia...) El macro 100mm es una joia en retrats. I el fotògraf ha sabut captar tota l'emotivitat d'aquests nens.
ResponEliminaFelicitats.
Pepet
Me gusta más como te expresas en el blog que en Flickr. Unos retratos fascinantes Pere, humanos, duros y que es imposible que dejen indiferente a nadie.
ResponEliminaEl virado del primero, con la expresividad de sus ojos es precioso, tanto como duro.
Un abrazo, Paco.
Cel.lebro que tot plegat serveixi per quelcom, es una pena que molta gent que es pensa el centre del mon, no tingui ocasió de viure.. encara que sigui uns dies en aquests llocs.
ResponEliminaUn petó.
Ho espero Montse, ho espero!!!
Tot i que aquesta vegada no visitarem massa gent, sinó que serà mes selvàtic el viatge ;-)
Un petó.
Si, de veritat que el 100 macro va de joia!!! Gràcies per passar Pepet!!
Celebro encontrarte por "aquí" Paco, ya he visto que tambien estas con tu blog, felicidades y animo!!! A seguir adelante que eres un crack!!!
Un abrazo!!!